Ciu-dada-nos

A Màrius Serra

La sarsuela que s'han muntat a Madrid (dit sigui sense mala intenció) és per sucar-hi pa. El “monstre”, no per als carques del PP, sinó per als socialistes, és, ai, oh, Podemos. Que no eren d'esquerres? Que no predicaven el “cambio”? Però les barbaritats que hem hagut de sentir van més enllà: el fenomen Ciudadanos (dit sigui sense mala intenció) provoca un amorosiment i uns desitjos desenfrenats que fan ganes de posar-se a plorar. Ciudadanos ja ha proclamat ben alt que si hi ha Podemos, ells no, perquè on s'és vist l'àngel i el dimoni de bracet? Ho miris com ho miris, necessiten el bipartidisme. I els altres fan nosa.

No entenc, però, que Sánchez, que s'ha llançat al circ per lluitar contra els lleons (del seu propi partit, ai, mare!), vol regenerar Espanya, vol el progrés, vol abandonar velles fórmules i no s'ha adonat de l'antigor pesant que gravita sobre Ciudadanos tot i ser tan joves. O és que no havíem vist mai joves antics i vells moderns?

Puc demostrar que rere les paraules, rere les lletres, com tantes vegades ha demostrat Màrius Serra, s'amaguen, cabalísticament, veritats inamovibles. Observeu la paraula ciudadanos: primer, ciu, que amaga les sigles CiU, que era una federació de partits que ja ha passat a la història: antiquats doncs; després ve dadà, un moviment artístic (per cert, admirable) que va tenir lloc entre el 1916 i el 1925: antiquadíssim, doncs; i després nos, plural majestàtic de jo, que avui ja no utilitzen ni el rei d'Espanya ni el papa de Roma: antiquats.

Són joves i carques i el seu objectiu és una Espanya Una, Grande y Libre. Se'ls va escapar quan van aterrar a Madrid: es van anomenar “Movimiento” i els riures de tothom els en van dissuadir.

PP i Ciudadanos?, Catalunya desapareix; PP i Socialistes?, Catalunya desapareix. Mira, encara prefereixo l'indolent Rajoy, ves què et dic...