Raons de la CUP

El president de la Generalitat es veu avui amb la presidenta del grup parlamentari de la CUP. Els portaveus de la CUP es reuneixen més tranquils amb Carles Puigdemont que amb el seu antecessor. No cal que ho diguin. Van ser ells els qui van propiciar-ne la renúncia. I ben pagats que n'estan. Però aquesta trobada arriba amb maror de fons i de superfície. Dilluns passat Endavant, un dels partits més incòmodes amb el pacte amb Junts pel Sí, va fer públic un dur comunicat en què consideraven alguns punts de l'acord d'estabilitat parlamentària “paper mullat”. Es queixa Endavant del “processisme”
i que Convergència encara es mantingui com a determinant en
el procés que li dóna l'arrel. Afirma Endavant que no toleraran més retallades i exigeixen un camí clar cap a la independència. Hores més tard va ser la mateixa CUP sencera qui va demanar al govern que deixi de pagar una part del deute públic com a senyal inequívoc de “desconnexió”. En què té raó la CUP? En el “processisme”. Sembla clar que el govern –Convergència, Esquerra i els independents– s'ha decantat per la calma, per tibar la corda sense trencar-la, per allargar els terminis al màxim per assegurar-se la jugada. És lògic que l'esquerra rupturista s'alteri perquè vol això: ruptura dràstica sense retòrica.
I en què no en té? En la quimera. Mentre la Generalitat sigui autonòmica no pot deixar de pagar el deute, perquè l'ha assumit l'Estat i, si no li'l paguen, se'l cobrarà ell a
les braves. Qui recapta mana. Ací i a Veneçuela.