Tribuna
Trens de joguet i de rodalia
“El que realment ens falta és una concepció del poder a l'altura dels reptes que ens planteja la nostra imaginació
Molts comentaristes intenten representar la situació de crisi a Espanya acudint a aquella coneguda explicació de Gramsci sobre el que s'està morint i el que no acaba de néixer, quan, de fet, el problema és que tenim la sensació que assistim a una nova posada en escena dels transvestiment del poder polític –ara i aquí, corretja de transmissió d'interessos ben poc democràtics i populars–. O sigui, penso jo, humilment, ens trobem davant d'una carnavalada –el que fa quaranta anys es va anomenar “transició”–. Només cal veure els líders “emergents”, que assisteixen a la gala dels premis Goya vestits a la moda de nit: una nova casta de pingüins del poder, o uns saltataulells, a cavall de Lavapiés, la Caixa, i els negociats de l'Estat. Res de nou, sota el sol.
Amb més sentit del ridícul, quan es tracta de donar la cara, els catalans no en sabem, de disfressar-nos. Sempre directes al gra. Deu ser potser que, acostumats a una concepció domèstica del poder, no se'ns acut que cal revestir l'aparat de pompa i magnificència. Acostumats als trens de joguet, quan hem de passar a la realitat, només pensem en rodalia, mai en clau de gran velocitat. Direm que ens falta potència econòmica, però el que realment ens falta és una concepció del poder a l'altura dels reptes que ens planteja la nostra imaginació. Perquè pensar una xarxa, des d'un tren de joguet, costa poc, però, quan es tracta de crear-la de debò, cal alguna cosa més que una reunió d'amics i coneguts, de clients i copets a l'esquena, de tu ja m'entens i entre tots ho farem tot, al voltant de vies i maquinetes d'estar per casa.
Més concretament, cal una visió impersonal del poder, perquè aquest representi, amb la màxima objectivitat i distanciament possibles, justament, el nus d'interessos presents en una societat que no admet ser explicada en termes de polarització ideològica –altament gratificant, cert, per al pensament lineal– entre capitalistes i obrers, els de dalt i els de baix, la casta i la xusma, els rics i els pobres, els treballadors intel·lectuals i els menestrals. No tant perquè no hi hagi qui explota i que és explotat, sinó perquè els explotadors s'han transvestit a consciència en funcionaris de les finances, en delegats de multinacionals, en caps d'estat, en cadenes d'informació i malformació de masses, en dirigents d'entitats supra, hiper i mega estatals, mentre que els explotats han estat fracturats i fets pols en les distintes facetes i avatars de la precarització a escala global i local –el que anomenen “glocal”–. I, entremig, un tou en contínua mobilitat, segons els cicles econòmics, que, en temps liberals, constituïa la socorreguda classe mitjana, ara en procés de franca reinvenció, però sempre ben disposta per dissenyar els vestits que d'altres s'emprovaran i estrenaran en la festa contínua del poder carnavalesc.
A casa nostra, les provatures de transvestiment a contracor, començades el 2012, tenen el magre recorregut que coneixem. Una lluita agònica fins al 27-S, que va acabar com tothom sap i proclama en veu alta. La pretensió, obligada, de tocar-se el barret amb una ploma irisada, gens fàcil de manipular, ben poc volàtil, i molt cupaire, que va acabar amb un cap de caps trencat, després de tres mesos llargs de provatures davant el mirall del repartiment del poder a la menuda, entre els socis col·ligats per fer-nos passar coll avall divuit mesos d'incertes provatures. Tren de joguet que, per a més inri, hi ha criatures que voldrien trencar, abans de passar al nivell superior.
¿Què passarà, si sapadors, enginyers, encarregats, peons, i tota la tropa de constructors de poder, passen de la cambra dels joguets a la dura realitat i, en comptes de pensar trens de rodalia, se'ls acudeix de dissenyar un traçat ferm, continuat, i segur en el temps, per a la nació sencera? N'hi haurà que, només de pensar-ho, tindran basques. I n'hi haurà que, ben segur, preferiran tornar al tren de joguet, on resulta tan fàcil tocar amb els dits les estacions, els passos a nivell, les velocitats, els senyals, i, si cal, els caps d'estació. I, si ens agafa la rebequeria, fins i tot podem trencar-lo d'una puntada de peu. Això sí, fent, primer, un comunicat, no fos que el món sencer i mundial arribés a pensar que no sabem carregar-nos trens de joguet, mentre rodalia es mor de mort espanyola d'Estat i el tren de gran velocitat representa una nova divisió classista entre els que poden arribar a la feina, prenent-se un cafè, i els que són temptats de prendre un vas de cianur a les estacions de rodalia per no trencar els trens de debò... quan els plagui d'arribar-hi.
