Esbravats

«Qui té duros fuma puros i qui no en té fuma paper», em dirien si després de quinze anys de cremar havans anés proclamant que els deixava i tornava als ducados per no fer ostentació. I això és el que pensem quan els de Freixenet diuen que aquest Nadal repetiran –afegint-hi quatre pedaços– l'anunci de l'any passat en un exercici de «publicitat responsable», decisió presa «des de la racionalitat i amb un criteri de no fer ostentació». La decisió és racional, perquè per posar fi a la paciència dels espectadors no cal canviar cada any de guió –repetint cada any el mateix anunci aconseguirien igualment que gairebé tothom fes zàping–, però és curiós que l'atac de sentit comú els hagi vingut ara. Han tingut molts anys per deixar de fer ostentació, i que fins ara no l'abandonin és un senyal que la crisi és forta. Llençaven la casa per la finestra amb la supercrisi dels anys setanta –Liza Minnelli, bombolleta 1977–, continuaven fent-ho en la recessió anterior a l'actual –Kim Basinger el 1993, tota la tropa de Belle époque el 1994...–, però mai com ara havien arribat a la conclusió que el mercat està esbravat del tot.

Quan passi la crisi, veurem si aquesta declaració d'austeritat és real o només obligada per les circumstàncies. M'agradaria que fos un canvi de rumb, perquè així els Mojinos Escozíos tindrien l'oportunitat de fer realitat el seu somni. «¡Queremos ser, queremos ser, burbujitas del anuncio de Freixenet!», fa temps que canten sense que els facin cas. Amb la il·lusió que s'ho esperen, s'hi posarien bé per quatre quartos, i l'èxit d'audiència podria ser rotund. El Sevilla fent ostentació de panxa i grenyes i acompanyat de Las Supremas de Móstoles ballant can-can no tindria el glamour d'un Paul Newman, un Pierce Brosnan o un Antonio Banderas voltats de nedadores, però ja sabem on ens ha portat tanta finesa.