Senyals diplomàtics

La diplomàcia és l'imperi del fets. No és una cosa inhabitual sentir discursos i declaracions en una direcció i actuacions en direccions oposades. En vam veure fa poc un cas paradigmàtic en l'actuació russa a Ucraïna, on el discurs negava tota relació amb les milícies que actuen a la zona prorussa i l'acció va acabar amb l'annexió de Crimea.

Per això, en les relacions internacionals els detalls i els comportaments acostumen a donar senyals inequívocs de cap a on van els trets. I en el món de la diplomàcia res no és casualitat. No és casual que l'endemà que el govern espanyol anunciés que buscaria l'anul·lació judicial de la nova conselleria d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, el seu titular, Raül Romeva, fos rebut pel cònsol nord-americà a Barcelona.

No és casual que, enmig d'una ofensiva diplomàtica espanyola de llarg abast –que ja fa anys que dura– per contrarestar les tímides accions catalanes en l'àmbit internacional (el Diplocat ho ha patit de forma directa i continuada) i pressionar cancelleries i governs perquè tanquin la porta a tot contacte amb Catalunya, el president Puigdemont aconseguís reunir la flor i nata de la representació diplomàtica a casa nostra per dir-los de manera directa i explícita que Catalunya ha posat la directa per esdevenir un estat independent. Bons senyals diplomàtics