El cansament com a mesura

La cultura del cansament és un efecte cíclic –i potser si es mira la globalitat del món se'n podria dir continu– que té la peculiaritat de semblar una cosa única, en el sentit que no ha passat mai, i que per tant, tractant-se a més del que es tracta, els seus efectes han de resultar mortals de necessitat.

Però tals efectes, i la idea que són nous i únics, formen part de la manera intrínseca de ser dels humans. Un text clàssic diu més o menys: “Els joves d'avui no saben res, no els interessa aprendre res, desconeixen les tradicions i no respecten els valors de sempre, ni la gent gran que els podrien ajudar amb el seu coneixement i la seva experiència.” No recordo si ho diu Xenofont o Tucídides; sigui qui sigui, fa dos mil cinc-cents anys, i això ens hauria d'ensenyar a no esverar-nos en relació amb les dimensions dels batibulls i els xivarris que tan entretinguts ens tenen en la vida quotidiana, i de passada a fer un senzill exercici de memòria i mirar els joves amb una mica més de confiança i amabilitat, si un cas advertint-los que el cansament ideològic que els despertem també el despertaran ells quan els arribi el moment.

“Estar cansado tiene plumas”, deia Cernuda en un dels seus poemes de joventut, de ressonàncies surrealistes, per cert. Gracioses com un lloro, però que no serveixen per volar. Kafka té un apòleg magistral sobre Prometeu, que reprèn Byung-Chul Han en el seu assaig sobre la societat del cansament, on amb el seu característic estil concís i precari reconeix en el fetge de Prometeu l'esca del cansament, però també el valor que fa possible curar-lo. “La ferida es va tancar de cansament”, diu Kafka, i Han ho reprèn per concloure que el cansament no comporta un arsenal bèl·lic sinó, al contrari, cito textualment, “un amable desarmament del jo”.

La societat actual, la que tenim a l'abast, la catalana i, obrint una mica l'angular de l'objectiu –tot i que no cal fer-ho gaire–, l'espanyola, està en plena síndrome d'apreci del cansament, en aquest cas desarmat de la consciència de la seva repetició, o sigui imaginant-se'l nou, únic i terminal, i dic apreci en el sentit més ampli i abstracte, no en el valoratiu. Els ciutadans, se'ns diu, estan cansats de la mandra, la incompetència, la cobdícia i la deshonestedat dels polítics, estan cansats de la brutalitat devoradora dels banquers, estan cansats d'haver de passar tan sovint pel tràngol d'unes eleccions, estan cansats de veure que els problemes no es resolen i que són tan sols l'esquer d'acusacions i promeses, de les quals també estan més que cansats.

I els pròcers més preclars prometen convertir tals cansaments orgànics en material paradoxal de regeneració, en impulsos d'efectes d'acció i reacció capaços d'obrir nous mons, estranyes i indefinibles arcàdies felices on els problemes es resolen i els cansaments desapareixen sublimats en noves energies impulsores de progrés, concòrdia i benestar.

Però les pregunten hi són, i cap filosofia derogatòria no les respon ni les absorbeix en noves, hipotètiques dimensions consoladores. Es farà justícia amb la filla del rei i amb els fills del president? Per què la justícia no arriba fins als responsables de debò, o sigui, el rei i el president? Què passarà quan els dirigents de la Generalitat incompleixin les derogacions del Tribunal Constitucional sobre les seves disposicions legals? L'anticatalanisme secular tindrà prou força com a ciment d'unió entre els partits espanyols per acabar formant un govern a Madrid sense necessitat de fer unes altres eleccions? Tal ciment absorbirà la nova pseudoesquerra de Podemos? Es resoldrà en algun moment la fatalitat que la dreta dura (el PP) en tingui prou triomfant electoralment a la meseta per governar, i en canvi la dreta tova (el PSOE), a més, hagi d'arrasar a la perifèria? Deixarà algun dia de ser una incontrovertible maledicció que les idees que donen vots electorals a Catalunya els fan perdre a Espanya, i que les que els fan perdre a Catalunya els fan guanyar a Espanya?

L'acumulació és un dels trumfos essencials del cansament. De fet, depèn del grau d'abstracció conceptual en què un es vulgui moure, quasi es poden identificar. Però que no s'equivoqui ningú de malaltia. En contínua, sovint desigual, sovint trucada lluita amb els valors de la intel·ligència, la paciència i la compassió, ens envolten la injustícia, la ignorància, l'estupidesa, la ineptitud, la supèrbia, la vanitat, el lladronici, el ressentiment. Reconeguem-ho i diguem-ho pel seu nom. No en diguem cansament.