Portes giratòries

El fitxatge de Trinidad Jiménez, del PSOE, per Telefónica ha posat en relleu un cop més la mala pràctica de col·locar els polítics en empreses regulades, coneguda com a portes giratòries.

Un 7% dels consellers de l'Íbex són expolítics. Telefónica n'és un autèntic balneari: Urdangarin, Rodrigo Rato, Javier de Paz, Zaplana, el marit de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i la famosa Andrea Fabra, que va dir allò de “que es fotin”. Com que cap ha estat incorporat per mèrits, la immensa majoria no tenen càrrecs executius i es dediquen al dolce far niente a compte de la companyia.
Si Zaplana va arribar a president del País Valencià sense parlar valencià, res més lògic que enviar-lo de lobbista a Brussel·les amb un anglès macarrònic.

Per què una empresa teòricament ben gestionada permet aquestes despeses extraordinàries? O és que més aviat es tracta d'una inversió?

En efecte, les empreses que fitxen aquests cracs de la gestió tenen dues característiques que les fan especialment sospitoses. Primer, operen en mercats regulats o contracten amb l'Estat. Segon, tenen presidents que no són accionistes de control. És aquí quan aquestes operacions cobren sentit.

La contrapartida pel fet de tenir contractats empleats caríssims i ineficients és immensa. El sou de la senyora Jiménez és una excel·lent inversió si permet mantenir les comunicacions més cares d'Europa. Tenir assessors com Rodrigo Rato és fantàstic
si a canvi un controla durant dècades la presidència d'un banc sense tenir-ne ni l'1% del capital. Tot això, en canvi, té un impacte molt negatiu sobre l'economia del país.

Les portes giratòries són un símptoma més del veritable problema complicat de resoldre: una economia amb un pes excessiu de sectors regulats i dominada per relacions de clientelisme.