Mort anunciada

Començo aquesta columna amb molts de dubtes, fins i tot sobre si he d'escriure-la: el tema és delicat i requereix molta cura en abordar-lo. Muriel Casals, malauradament, ha mort a conseqüència d'un accident i aquest és el fet, tristíssim, condemnat a convertir-se en notícia dolorosa. El cas és que, hores abans del traspàs d'una dona que transmetia serenitat i una fermesa sense autoritarisme, més d'un diari va anunciar una mort que encara no s'havia produït i que va propagar-se immediatament per les xarxes socials. No era un rumor infundat. Era una mort tan possible que la notícia anticipada al fet no va ser posada en qüestió. És cert que Muriel Casals va traspassar hores després d'anunciar-se una mort que podria haver ocorregut unes hores abans. Tanmateix, sense que hi hagués un comunicat oficial, va ser anunciada abans d'hora. Què ho va provocar? Posem-hi que aquelles urgències que fan que els mitjans no vulguin ser els últims a publicar la notícia. Aquest capteniment, és clar, no és nou. Forma part de tota una obsessió periodística: dir-ho abans que ningú més. No és nou, però s'ha agreujat amb aquest món comunicacional en què tot pot propagar-se d'una manera tan immediata que neguiteja. Aquesta consciència fa que encara es corri més. Tinc la sensació que en el món periodístic, i en sóc part implicada, es viu una temporalitat aliena a la societat, tot i que aquesta, a través d'internet, també estigui tan abocada a la immediatesa. Però, contràriament al que es creu, la pressió és falsa i no hi ha la necessitat de saber tan urgentment les notícies, sobretot si són dolentes i, a més, s'anticipen als fets. Em sembla que cal pensar-hi per no acabar perdent una confiança que s'ha fet molt fràgil.