De quan érem poble

En el món actual, el lloc on ens retrobem, sovint, els amics i coneguts, amb un sentiment de poble a flor de pell, és en els enterraments. El rector de la parròquia ho va dir molt bé en un dels darrers, quan va veure l'església plena: “Es nota que la persona que acomiadem estava vinculada a Lloret de tota la vida.” Es tractava del comiat de Teresa Pons Soler, la Tersita de Can Sabata, nascuda en una de les masies més pròximes al nucli urbà, integrada, més tard, al paisatge humà del centre de la vila en casar-se a Cal Schilling, una família de serrallers ben arrelada a la nostra història tot i els seus antecedents centreeuropeus. Es podria dir, també, d'altres casos. L'enterrament, quan és de gent coneguda i apreciada, es presta, a més, a comentaris entre els assistents sobre el mort i els temps passats. En una altra de les darreres exèquies a les quals he assistit, a la sortida, fèiem recompte, amb els amics, de l'ambient del Lloret d'abans. Havíem acomiadat en Vicenç Fornés Trias, un veí del meu carrer de Sant Josep, en temps de la infantesa, que ara vivia, però, en un altre barri. En aquell temps, el carrer estava dominat per un estol abundós de criatures de diverses famílies que coneixíem pel sobrenom: Ca l'Alegret, Can Ganga, Can Pexaia... Els vailets, sobretot, eren força moguts. En Vicenç Alegret, que en pau reposi, va passar a la història per un fet que podia haver estat tràgic i només va acabar amb un ensurt. Un grup de mainada, un dia, jugava a baletes en ple carrer. Els uns feien broma de la mala punteria dels altres. En Vicenç, tot d'una, els va dir: “Voleu veure com jo, d'una sola tirada, trec totes les baletes de dins del cercle?” Davant la sorpresa dels companys, va entrar a casa seva, aprofitant que no hi havia ningú, va pujar cap a dalt, va agafar l'escopeta de cacera del seu pare, la va carregar, va sortir a la finestra i la gran sort dels espectadors va ser que no va tenir prou força per posar tota la culata al damunt de l'ampit de l'obertura i apuntar cap a baix. Només va fer sortir tímidament el canó, que va quedar apuntant enlaire, va prémer el gallet i es va sentir un tret imponent que va alarmar tot el veïnat. Va escrostonar un tros del brancal de la finestra. Quan els veïns, assabentats del que havia passat, el buscaven, no el trobaven enlloc. Espantat, s'havia amagat en un armari i no el van localitzar fins després. Vam recordar aquest i altres fets amb un punt de nostàlgia, mentre dèiem adéu a ell i a uns temps irrepetibles de quan encara érem poble.