Per aquí toquen les campanes

Ara que els veïns contrareformistes del Barri Vell de Girona podran tornar a dormir tranquils perquè l'alcalde desballesta la seva primera decisió i, retent culte a la llei de culte, ha trobat l'escletxa legal perquè les campanes de la catedral puguin rerepicar a tot drap durant la nit..., ara –deia– és un bon moment per reflexionar sobre el silenci. L'horror vacui de la nostra època es concreta en la impunitat per fer soroll. Fils musicals a tot arreu (al metro, al restaurant...); l'entranyable gosseta dels veïns, que amb el seu lladruc agut perfora envans, nits i ànimes; el tub d'escampament de la Harley Davidson del motard que cada dia estripa l'aire del teu carrer; la cotorra de pit gris, engabiada, que cada exactament 23 segons emet un grinyol com de porta espanyada i sinistra; el delinqüent acústic que quan li crides l'atenció perquè baixi el volum dels altaveus, contesta: “A casa meva faig el que vull”... El soroll ho ocupa tot. A mi, que sempre he viscut enmig del so entranyable de les campanes i les esquelles de la ramada i tal, em sembla d'intransigents que un grup de veïns pugui imposar el repic nocturn de campanes sabent que aquell soroll esguerra el descans d'altres veïns. Una nit, a Heidelberg, vaig llegir aquest fragment de Kafka: “El silenci de les sirenes devia ser més letal que no pas el seu cant.” Vaig aixecar el cap del llibre per adonar-me que d'ençà que era a Alemanya mai, mai, cap soroll de fora del minúscul pis que ocupava, m'havia molestat. Sagrada tradició justificada dia a dia, la dels alemanys!