Electroxoc

Al Lliure s'ha pogut veure una obra primerenca del Nobel Harold Pinter, Invernadero, produïda pel madrileny Teatro de la Abadía i dirigida per Mario Gas. Una comèdia negra ambientada en una benèfica institució dedicada a tractar persones problemàtiques. L'humor surrealista de l'obra està carregat, però, de projeccions metafòriques sobre el destí kafkià que patirà l'individu, el dissident, si s'ha d'afrontar als mecanismes d'adaptació social que posen en marxa els poders corporatius o les administracions estatals. A l'obra hi apareix una de les teràpies més en voga als anys 50 i 60 del segle XX: l'electroxoc. Avui, de l'aplicació de xocs elèctrics al cervell en diuen teràpia electroconvulsiva, un eufemisme més o menys afortunat. De jovenet, Pinter s'havia prestat a fer de conillet d'índies per a l'hospital londinenc de Maudsley. Per poder-se posar alguna lliura a la butxaca, es va deixar sotmetre a diverses sessions d'aquelles descàrregues elèctriques que et deixen tan “relaxat”. No ho va pas oblidar. Els batxillers de l'Institut de Girona dels anys 60 teníem un curiós professor de filosofia que ens portava a observar “en directe” patologies mentals al manicomi de Salt. El plat fort de la sessió era l'aplicació d'un electroxoc a un pacient massa nerviós. Just abans, el professor tenia el detall d'anunciar que “en este caso, las señoritas que así lo deseen pueden ausentarse de la sala”. Els nois, doncs, ens havíem de quedar fins que un pobre home gras i corpulent quedava morat pels efectes de la beneficiosa teràpia elèctrica. Els fàrmacs han substituït, en general, l'ús de l'electroxoc, però el teatre de Pinter manté la mala llet soterrada d'algú que va anticipar les tècniques “curatives” als centres psiquiàtrics de la Rússia stalinista o als Guantánamos dels nostres dies i, per extensió, la teranyina de pressions pel conformisme social que –sense recórrer a l'electricitat– se segueixen aplicant a qualsevol treballador de qualsevol institució o empresa.