On són Fassbinder, Ferreri o Tanner?

Estic cansat a les nits de fer tornar boig el comandament a distància intentant trobar un programa decent, més ben dit una pel·lícula interessant. No entenc per què TV3 ens bombardeja tan sovint amb les violentes aventures d'en Van Damme, en Segal, en Norris (aquest a 8TV) o el pesat d'en Jackie Chan, i no podem veure pel·lícules tan sòlides i rupturistes com les de l'alemany Rainer W. Fassbinder, tan iconoclastes com les de l'italià Marco Ferreri, o tan personals com les del suís Alain Tanner. Tradicionalment ja costa veure cinema europeu a la nostra. No hi entren els clàssics italians –Rossellini, Fellini, Antonioni, Visconti–, però tampoc les comèdies protagonitzades per grans actors com ara l'extraordinari Marcello Mastroiani, en Vittorio Gassman, en De Sica o la Sofia Loren. O per què no poden recuperar el bon cinema negre francès que interpretaven Alain Delon, Lino Ventura, Belmondo o Trintignant, i la Jeanne Moreau! Són noms que em vénen al cap sense pensar, i és una cultura cinematogràfica que ens estan condemnant a oblidar. Fassbinder i Ferreri fa uns anys que ens han deixat, però tenen obres perfectament actuals que convé revisar. De l'alemany trio Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, Tots ens diem Alí, La llei del més fort, El matrimoni de Maria Braun i Lili Marlen, i de l'italià, la contundent i escatològica La grande bouffe, en què quatre homes rics mengen fins a rebentar, i Touche pas à la femme blanche, un western en el ple centre de París aprofitant l'enderrocament d'un mercat on ara hi ha Les Halles. Finalment, de Tanner, que fa uns anys que no estrena, em quedo amb Jonàs, que complirà 25 anys l'any 2000, una pel·lícula utòpica, revolucionària, que neix de les cendres del Maig del 68, i és precursora de la lluita contra els desastres urbanístics i especulatius.