El Born i la nació

Fa unes setmanes hem pogut començar a conèixer la voluntat del nou govern municipal amb el centre cultural del Born. En la nota de premsa que es va distribuir, el comissionat de Programes de Memòria, Sr. Ricard Vinyes, indicava que volia ampliar els seus objectius “amb una línia nova i rica de recerca i programació dels processos socials en els quals es crea la memòria històrica”, des de la perspectiva de la “destrucció per causa política”; la nova exposició temporal La plaça, el Born i la ciutat, un congrés sobre polítiques de memòria, etc. Ho anirem seguint. Vagi per endavant el meu desig de tot l'encert i èxit possibles. Si mai el Sr. Vinyes creu que pot ser d'interès tenir un contrast d'opinions, sóc a la seva disposició. En qualsevol cas, sí que voldria no tant parlar del futur, sinó del passat.

El 2005, després de totes les polèmiques del món, el govern de la ciutat –aleshores governat pel PSC, ERC i ICV– va decidir tirar endavant les obres de museïtzació del Born (paradoxal que el PSC, que ha pressupostat i invertit gairebé el 95% del cost total d'aquest equipament, ara, el PSC del 2016, vulgui tancar-lo). “Pedres o llibres?” Així es plantejava una falsa polèmica que amagava la de debò: “Memòria o no memòria?” Recordem l'article antològic d'Ignacio Vidal-Folch, “Chuky y la rata”, a El País: “Las ruinas del Born: una acequia, dos pesebres, tres letrinas y el esqueleto de una rata, acaso muerta por Felipe V.” Arrasar el Born (com s'havien arrasat les ruïnes del que avui és la plaça del davant, o les restes de baluards i de la ciutadella excavades al parc abans de 1992) significava mantenir sepultada una memòria. Curiosament, una memòria clau en la història de Catalunya, aquella que fa passar un país independent a convertir-se en unes províncies espanyoles per dret de conquesta. Coses, aquestes, molestes de recordar per segons qui.

A l'equip de professionals que va “salvar” el Born, encapçalat per Albert Garcia-Espuche, li deurem un agraïment etern. I a Enric Sòria, l'arquitecte rehabilitador, o Dani Freixes i Josep Bohigas, responsables del projecte museogràfic. I, sobretot, l'equip professional de tècnics de l'Ajuntament de Barcelona, de l'Icub i BIMSA; gerents, arqueòlegs, historiadors, comunicadors, l'autèntic motor que va impulsar un projecte colossal. Però, certament, el Born que es va inaugurar l'11 de setembre del 2013 no era el Born aprovat el 2005. Es va canviar l'exposició d'inauguració (“Donec Perficiam”, en lloc de la que ara, precisament, tornarà sobre “els mercats i la ciutat”), es va donar més importància a la llibreria i l'espai de restauració i, sobretot, es va encarar l'equipament cap al repte més important que teníem: el Tricentenari. Moltes gràcies, Jaume Ciurana i Josep Lluís Alay, per fer-ho possible.

Memòria, sí, però de 1714 i de la fi de l'Estat català. Memòria nacional –que, evidentment, inclou tota la resta. I per això, a cada veu que ho qualificava de “santuario del independentismo catalán”, jo hi veia, per fi, la possibilitat d'explicar, amb qualitat i professionalitat, un (“el”) fet transcendental de la història del país. On, si no, s'havia d'explicar? Allà on ens deien “Valle de los Caídos catalán”, jo hi veia futur i renaixença, voluntat de crear i pensar i construir i imaginar. Recuperar una memòria per projectar-la cap al futur. Un espai de debat, i de debat contemporani. I on millor que al Born per encarar-se amb el futur polític de Catalunya? O és que la llibertat dels catalans no és el tema més contemporani que tenim damunt la taula? Allà on ens blasmaven l'“adocrinamiento” jo pensava que fins que l'última escola de Catalunya no visités el Born no hauríem acabat la feina. La clau de volta de tot l'equipament havien de ser els serveis educatius. Era l'oportunitat única d'explicar un fet poc, mal o parcialment explicat encara avui a les nostres escoles i instituts. Allà on es burlaven del “sarcófago de las esencias”, jo hi veia la invitació oberta a tothom, convidats a un punt de trobada de la història i de la cultura de tota la nació. Un mercat de cultura viva, un espai d'acollida per a totes les propostes creatives de les comarques dels Països Catalans. I així va ser com barrejàvem l'homenatge al general Moragues amb la passarel·la 080, les visites de milers d'alumnes, la música de l'Esmuc o els debats sobre els informes del CATN, amb xerrades sobre el País Valencià, la Val d'Aran o Sant Boi de Llogregat i el K.L. Reich d'Amat-Piniella teatralitzat.

Potser cap esdeveniment no representa millor el que ens proposàvem fer com el concert de l'Orquestra Montsalvat sobre l'heroisme, amb l'Egmont i l'Heroica de Beethoven. La tradició, la innovació, la identitat, el compromís, la fidelitat. La llibertat, l'heroisme, la cultura, la terra, el poble. La modernitat, el catalanisme, el cosmopolitisme. El Born i la nació, Europa i les darreres paraules que Goethe fa cridar a Egmont: “Defensem allò que és nostre!”