Ficció i evasió

Llegeixo en una de les cròniques que parlen del Mobile World Congress que la gran estrella d'aquest any és la realitat virtual. No és cap invent nou, és clar, però ara sembla que s'imposa d'una manera contundent. També llegeixo que es tracta d'habitar mons alternatius al real, és a dir, de practicar una evasió que ens allunyi de la carnalitat (i de tots els mals inherents a la decadència que se'n desprèn) i que ens acosti a un escenari que ens transporta a d'altres llocs, unes altres experiències, les quals tenen, per definició, l'avantatge de ser innòcues i sense data de caducitat. El diccionari de sinònims equipara una cosa innòcua amb el que és anodí i ineficaç. No sé si s'adiu amb la realitat que se'ns ven al MWC, perquè potser sí que és eficaç. Serveix per desconnectar, per evadir-se de tot allò que ens molesta o ens pertorba, per entrar en un univers que ens desconnecta i ens immunitza.

Els intents d'evasió són una constant de la humanitat, un cop satisfets, això sí, els instints bàsics. ¿Per què no estem contents amb el que tenim? ¿Per què se'ns emporta la necessitat de tastar novetats? ¿Per què pensem que així adquirim nous coneixements sobre nosaltres mateixos? Les ficcions es basen en aquest paradigma: la possibilitat d'anar a un lloc ignot i que distingim de la realitat, però que, al mateix temps, ens informa sobre aquesta realitat i incideix, i ens obliga a contemplar-la des d'una perspectiva diferent. Em refereixo a les ficcions que no són només un divertiment sinó l'engany que ens permet reflexionar. Les ficcions que no ens aparten del món, sinó que fan que hi vivim amb una altra òptica, que fan que nosaltres mateixos ens percebem amb més profunditat. No sé si la dèria per la realitat virtual respon a aquesta idea. Veient la imatge de Mark Zuckerberg caminant a través del pati de butaques, amb tot de persones absortes en el seu univers autònom, que no dialoga sinó que imposa, enquibides en l'escenari imaginari que es dibuixa en les seves ulleres gegantines, em temo que no.