Vaga heroica

“Per primer cop després de la guerra, la massa es llançà al carrer, a Barcelona, l'1 de març de 1951, i va inventar una forma d'acció nova i potent, limitada a uns objectius precisos però de significació política evident.” Així definí Max Gallo la “vaga de tramvies”, tal com se l'anomenà llavors i en el llibre que Fèlix Fanés publicà el 1977 sobre aquells fets, tot i que seria més correcte qualificar-la de vaga d'usuaris o boicot. Aquests dies fa 65 anys de les protestes per l'augment del bitllet de tramvia. Va pujar de 0,50 pessetes a 0,70. S'exaltaren més els ànims en saber que els bitllets a Madrid valien la meitat. Des de primers de febrer circularen fulls impresos rudimentaris que exhortaven que la gent anés a peu a tot arreu. Tal dia com avui grups d'estudiants ja havien trencat vidres. Els trets de la policia causaren un mort. La gent anava i tornava caminant de la feina. La pluja no impedí que a l'entrada i sortida del camp de les Corts (el Barça guanyà el Racing per 2 a 1) ningú no pugés als tramvies. Les autoritats s'alarmaren. Abaixaren el preu del bitllet, tot i que el governador Baeza Alegría s'hi resistia. Aquella vaga de viatgers fou espontània –sense sindicats– i heroica. Eren temps pitjors que els d'ara: condicions de vida dures; repressió policial; salaris miserables; racionament; corrupció. La vaga afavorí tothom. Valia la pena anar a peu. No era en benefici d'uns pocs. I no debilitava Barcelona, com passa ara, enfront de la cobdícia impúdica de Madrid.