Tribuna
Cuixes de plàstic
del camp a favor d'un esnobisme ignorant
Una iaia que encara té humor per
remenar cassoles em diu que ha comprat cuixes de pollastre en un gran hipermercat. Una ganga, tu, tota una bossa de carn només per tres euros. Però ara resulta que li fan fàstic perquè ni es couen i, al final, les ha fet rostir més de dues hores i en farà croquetes. Espero que no em convidi a dinar. Abans prefereixo menjar tofu, que no té gust de res. Constato que l'estima que molta gent sent pels productes quilòmetre zero fa figa de seguida que veuen un producte “tirat de preu”. Després troben que les tomates tenen gust de porexpan i les cuixes de pollastre, textura de plàstic. ¿Què es pot demanar a uns consumidors hipnotitzats per l'abundància indiscriminada que han abandonat el coneixement de la cultura estacional i alguns hàbits de consum raonable? Em temo que no és una qüestió de preus sinó de comoditat elemental, i punt, per no dir de deixadesa. A vegades també hi caic, en aquest escarxofament, encara que procuri evitar-lo. Algun cop he llençat oli al contenidor d'escombraries, perquè la deixalleria és lluny i fa un horari impossible –també s'ho haurien de fer mirar–. És fàcil deixar-se atrapar per la inèrcia. Els lobbies alimentaris ens tenen acostumats a productes que rebenten preus i, de retruc, obliguen els productors locals a plegar perquè els arruïnen. Molts d'aquests hipermercats són de països on la defensa del terroir és indiscutible. Aquí, en canvi, s'ha perdut la cultura del camp a favor d'un esnobisme ignorant del qual han sabut escapar uns quants cuiners de renom que aposten pel producte de proximitat. Continuo pensant que la crisi no és una qüestió d'economia. De barra i de mediocritat, n'hi ha per parar un tren. Començant per la tolerància a la corrupció i acabant per la comoditat que ens impulsa a un consum compulsiu. Però quan mires els debats actuals, no sembla que el problema més urgent sigui l'atur. La crisi que patim va més enllà de la cobdícia dels bancs i del problema de corrupció que ha arruïnat les arques públiques. Quan et fas grandet, algun dia has d'assumir que els problemes no s'esfumen només canviant la política. La solució dels problemes passa per l'educació conscient dels ciutadans, un tema que els partits polítics –immersos en finançaments il·legals– no s'han preocupat gaire de millorar. Comprar cuixes de pollastre dopat fa que la iaia que conec s'hagi tornat més mediocre. Segur que el mantra del consum irresponsable ha penetrat el seu caràcter autèntic, igual que els joves que compren jerseis de quinze euros cada dos per tres. Volen roba barata i alimenten el peix que es mossega la cua i que els deixarà sense feina. Un tauró idèntic al que deglutirà els pocs pagesos que queden i les empreses que busquen llocs de low cost. No és qüestió de pollastres. Calen lleis que posin límits. Però sobretot cal consciència i educació. Educació, educació, i més educació.