opinió
Qui té por del Vallès?
El debat de l'eliminació i/o fusió dels consells comarcals del Vallès Occidental i Oriental ha generat una certa polèmica derivada de veure-hi una ruptura de la situació present. Volem desfer pors i explicar la proposta amb cura.
Per començar, avui els consells comarcals estan representats per alguns regidors municipals, de manera semblant a una diputació provincial, i resulta que no tots els ajuntaments són presents en el seu Consell Comarcal. Això deriva d'una elecció de segon grau, en
la qual els partits decideixen quins dels seus electes municipals han de ser els representats comarcals de tots els ajuntaments. Aquesta situació ha motivat que sigui molt més legítim el consell d'alcaldes, tot i no tenir cap poder efectiu, que el mateix consell comarcal representatiu. I així, al final, esdevé més operatiu que el consell comarcal se sotmeti a la directriu dels alcaldes, amb un treball de més consens, en comptes de seguir un programa de majoria de govern.
Contra aquesta situació, hi ha altres models, per exemple el de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), en què tots els municipis hi són presents, com a mínim amb un conseller, i en què els molt grans, com ara Barcelona i l'Hospitalet, no assoleixen, ni de lluny, un nombre de consellers proporcional a la seva població.
A l'escala del Vallès hem plantejat precisament això, la necessitat de la participació de tots els municipis en un nou organisme, l'Àrea Vallès, o potser millor dir-ne el Consell General del Vallès, que assoliria noves competències metropolitanes, avui inexistents als consells comarcals, que serien: transport intermunicipal, millora dels polígons industrials, actuació medi ambiental, gestió del parc agrari i forestal, sanejament de rius, coordinació de la formació professional i més capacitat inversora i fiscal. En aquest moment, només l'AMB disposa d'aquestes competències, amb la qual cosa el Vallès sempre queda com un territori de segona, tot i el seu pes demogràfic i econòmic.
El Consell General del Vallès que proposem quedaria format per la suma dels consells de les dues comarques, de la mateixa manera que aquests haurien de ser la suma dels representants de tots i cadascun dels municipis. En síntesi, seria un plantejament molt federal. Plantegem que
el ple dels consellers del Vallès exerciria les noves competències. Amb aquesta organització, s'atorgaria més pes polític al vessant oriental que a l'occidental, tot i tenir la meitat de la població, més vot als petits municipis que als grans i, en canvi, les aportacions fiscals només podrien ser proporcionals a la riquesa i, per tant, solidàries.
Però, al mateix temps, els mateixos consellers comarcals, en aquest cas agrupats segons la divisió Occidental/Oriental, podrien continuar exercint per separat allò que avui ja resolen. Al mateix temps, les agrupacions de consellers per territoris podrien consolidar treballs d'altres marcs avui en marxa (Riera de Caldes, Tenes, Baix Montseny, petits municipis, B30, C17, etc.) sota un paraigua d'acompanyament, empara i foment. Fins i tot seria freqüent la plural adscripció d'un municipi a diversos marcs en funció de la seva identitat.
I, a més, en la participació en les noves competències conjuntes, caldria comptar amb l'acord voluntari dels municipis afectats per tal de formar part del programa corresponent, amb la qual cosa s'exerciria una geometria variable ajustada a cada problema i demanda. Aquest tipus d'organització descentralitzada no hauria de sorprendre gens els nostres ajuntaments, acostumats a crear organismes diversos sota un paraigua comú municipal.
De tot plegat, en resultaria una economia d'escala, ja que es podrien compartir algunes despeses que avui estan multiplicades
i fragmentades en una selva d'organismes coixos (consorcis, mancomunitats, agències, etc.). A l'AMB van agrupar en un sol sostre el Consorci de Residus i Sanejament, el Consorci de Transports i la Mancomunitat de Municipis, sense que això hagi significat una pèrdua d'especialització funcional i, al mateix temps, han atorgat un abast territorial diferent en cada matèria. Ben segur que al Vallès, amb el temps i sense córrer, els diversos organismes s'anirien ajustant gradualment a un principi d'organització de més eficàcia.
Al Vallès, els ajuntaments que volguessin mantenir-se només en una dinàmica comarcal, podrien fer-ho, els que participessin del nou abast de treball metropolità també ho assolirien i, al mateix temps, es podrien reconèixer altres agrupacions de treball per
a projectes concrets.
Un sol organisme, flexible i amb totes les variants de geometria possible en la feina de cada dia, és molt millor que una dispersió d'organismes, dèbils i mancats de les veritables competències que ens calen. Millor una navalla suïssa que un calaix desordenat d'eines.
Només les ganes de mantenir petites i minvades organitzacions, la falta de voluntat per assolir nous reptes i la tendència a girar l'esquena a necessitats presents des fa temps poden explicar la resistència a una cooperació respectuosa entre els diversos ajuntaments del Vallès.
La demanda d'un Consell General del Vallès, o d'una administració metropolitana, significa un clam per reforçar el municipalisme des de la base i el respecte a cada ajuntament. Però, curiosament, aquesta és una reivindicació realitzada des de la societat civil i que, de moment, ha suscitat un cert interès entre els polítics municipals, però sense entusiasme, possiblement per una explicació insuficient.
(*) FEM Vallès està impulsada per la Cecot, el Consell Intersectorial d'Empresaris de Sabadell i Comarca (Ciesc), la Unió Empresarial Intersectorial Cercle d'Empresaris (UEI) i l'associació Via Vallès, i té les adhesions de Sant Cugat Empresarial, Cerdanyola Empresarial, Associació d'Empresaris de Castellbisbal, Centre Comercial Baricentro, AMTU, Grup Editorial B30, Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya i Delegació Vallès.