La gran bufa

La nova consellera d'Educació, Meritxell Ruiz, va declarar ahir a aquest diari, que és de tots vostès, que la llei del fugit ministre Wert “està en via morta”. Ell se'n fot. Se'n va anar a viure a París, com a delegat espanyol a l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, on ja treballava la seva nova dona, amb 10.000 euros al mes, lliures de càrregues, i una mansió que tira de tos. Roma sí que paga moniatos. Mentre Don José Ignacio va viure a Madrid feia de corcó espanyolista contra tots els mobles de l'educació. Amb un rastre foradat que encara dura. Però poc. Perquè, com sol passar des de l'abolició de l'edat mitjana –és a dir, de fa poc–, la terra sol ser per a qui la treballa. I l'educació, gràcies a Minerva, és una competència “autonòmica” que es fa i desfà des de la proximitat. És cert que hi ha els plans globals, els continguts determinats per l'Estat i les proves que en confirmen el domini. Però tot això es regula des d'ací. És el departament qui desplega professors i controla inspectors. És el departament també qui els paga els sous –ni que sigui per transferència mesquina– i qui serva les claus dels centres. Per això Irene Rigau és ara davant dels tribunals. I per això Meritxell Ruiz només ha de fer cas al Parlament que fa que sigui on és. La llei Wert a Catalunya ha de ser paper d'estrassa. Això sí, Rigau no ha estat recompensada amb un alt càrrec a París, nòvio nou, 10.000 euros mensuals i palau afegit. Encara que els paguem tots nosaltres.