S'obre la sessió

Avui s'enceta –en les dues accepcions del terme– el debat d'investidura que Pedro Sánchez ha sabut aprofitar per desmuntar Mariano Rajoy. Mai un líder del PP havia estat tan pallús. Rajoy hauria d'haver aprofitat l'oportunitat que li donava el rei per ser ell el del faristol. No ho va fer. Perquè no havia aconseguit prou suport parlamentari per estalviar-se la feina debades. Tampoc en té Sánchez, però és més guilopo. Molt més hàbil. I segurament, més feiner. El candidat socialista ha desplegat una teranyina sobre els insectes de Podem. Els ha menyspreat totes aquestes setmanes i ara els exigeix el vot perquè votar-lo a ell i a Ciutadans és una calamitat, però situar-se al costat del PP encara fa més mal. Més mal a Podem. “És trist haver de demanar, però més trist és haver de robar.” Pedro Sánchez no se'n sortirà. Pablo Iglesias i la tropa que l'envolta són superficials, però no idiotes. La rèplica de demà és lògica: “Si vostè no vol que votem amb el PP, té la porta oberta perquè pactem.” El candidat del PSOE ha aconseguit el protagonisme que volia, però no la carambola imprevisible. Hi haurà noves eleccions? Previsiblement. Mentrestant, a Catalunya els més escèptics amb la cosa espanyola afirmen que ja s'ho faran. N'hi ha per a això i per a més. Que s'ho facin, sí. Però que no s'enganyi ningú, agradi o no agradi, el que passa a Moscou no ens cou, però el que passa a Madrid, sí. Fins i tot ens cou Moscou. Ja s'ho faran, és cert, però, segons com, ens la faran encara més agra.