Abusar

Últimament només faig que sentir i llegir notícies generades per aquest verb, i tot el que comporta. Abusar és fer un mal ús, un ús excessiu, d'un dret, d'un poder. Busques entre els sinònims i no hi trobes res de bo. A saber: excedir-se, extralimitar-se, fer-ne un gra massa, exagerar, aprofitar-se, enganyar, seduir, violar. I, un cop llegits, ràpidament, et vénen al cap les notícies en què s'utilitzen per parlar d'abusos als nens, a les dones, als immigrants i els refugiats, als treballadors i a la gent gran; en definitiva, contra la ciutadania. O contra el que es defineix com els que integren la part més vulnerable de la societat. I qui perpetra aquests excessos són altres ciutadans que conviuen amb ells –de l'entorn més directe, familiar o laboral– i que es creuen en el dret d'exercir aquests abusos, emparant-se en aneu a saber què! Amb la seva actitud arrogant i dèspota, traeixen aquella seguretat d'algú en la seva bona fe i la seva discreció. És a dir, quan es fa un abús i se n'és conscient, es trenca aquell bé tan preuat que és la confiança. I amb aquest trencament es perden moltes coses: la seguretat, l'amistat, l'afecte, l'harmonia, la germanor, l'estima, la innocència, la intimitat, la llei. Sovint quan veig notícies que parlen d'abusos no puc evitar pensar en la víctima, però em pregunto: per què ho fa l'abusador? Sí, ja ho sé, que no ho hauria de fer, perquè en una salvatjada no n'hi ha, de lògica, no s'hi pot aplicar la raó. Però ho fan per gust, pel plaer de veure patir l'altre? No entenc què hi guanya l'abusador. No són conscients –perquè no en tenen, de consciència– que per apaivagar el seu desig momentani el que fan és un mal etern i amb el perill real que es pugui perpetuar aquest comportament? No ho dic jo, ho alerten les autoritats competents. Adverteixen que les seqüeles d'un abús són imprevisibles i que sobretot el que s'ha de fer és estar molt atent perquè les víctimes no es pensin que aquesta és una actitud correcta i que per tant abusar no és dolent.