La mà d'Otegi

Vaig coincidir amb Arnaldo Otegi, fa vuit anys, en un programa de tertúlies que feien a la televisió basca al qual em convidaven de vegades. Representava que em cridaven quan es tractava de parlar de Catalunya. Un dia la productora del programa em va confessar que quan es parlava de Catalunya l'audiència era ínfima perquè els espectadors no hi tenien cap interès, i que hi insistien per criteris periodístics. La confidència em va estranyar perquè en aquell moment el País Basc i el seu “conflicte” tenien, en canvi, molt seguiment a Catalunya i de vegades no es parlava de res més. El dia d'Otegi hi devia haver un malentès perquè de Catalunya no se'n va parlar gens i jo em vaig sentir com peix fora de l'aigua. El programa no va ser còmode per a ningú, començant per Otegi. Havien vingut uns periodistes de Madrid que d'una hora lluny es veia que volien veure el convidat tancat a la presó. El programa tenia molta tendència a portar periodistes de Madrid. Catalunya no els interessava, però qualsevol cosa de Madrid, molt. Una vegada vaig coincidir amb Ernesto Ekaizer, d'El País, i Isabel Sansebastián, d'El Mundo. Llavors aquests diaris anaven a mata-degolla i els seus representants es van passar mitja hora de rellotge barallant-se per unes interioritats que només ells s'entenien. La presentadora els anava atiant, i quan em va preguntar què n'opinava vaig respondre que no en podia opinar res perquè no sabia de què parlaven. Ekaizer es va girar com si l'hagués picat un escurçó i va dir al periodistet del diari local El Punt: “Pues hay que saberlo, mon petit chéri.” Em vaig sentir humiliat, ho confesso, però a la sortida els càmeres em van venir a trobar per donar-me la mà i uns copets a l'esquena.

Vaig discrepar d'Otegi fins i tot podria dir que no em va caure bé però res comparat amb el rebuig que em van causar els contertulians que no van parar de tirar-li invectives i que infringien un dels pilars del seu ofici: la llibertat d'expressió. Aquella gent no volia la pau, volia la guerra. Al final es van sortir amb la seva perquè al cap d'un temps Otegi era tancat a la presó. Els jutges, com els que havien elaborat la llei segons la qual tot el que no fos anti-ETA era ETA, eren del seu mateix tarannà. Passats sis anys i mig de condemna, Otegi ha sortit més gras,
menys àgil i jo he recordat la mà com de fusta i acer que em va donar a l'entrada i sortida del programa. Aquell programa ha estat substituït per un altre on es parla només en èuscar. Jo no hi tinc lloc, és clar. Els periodistes de Madrid, tampoc. I els castellanoparlants del País Basc han hagut d'apuntar-se a cursets, si hi volen intervenir. Ja no parlen de Madrid? Ells s'entendran i sabran si sense tanta hostilitat la pau que Otegi enarbora i les aspiracions d'aquell país són més possibles.