Circ, ‘variétés' i altres

Hi ha notícies de premsa que em porten a la meva infantesa. Ara mateix constato la mort del futbolista Parra, de l'Espanyol dels anys cinquanta. Parra era de Blanes i un estiu va venir convidat al camp de futbol del Lloret junt amb el seu company Argilés i algun altre. Recordo que em van signar un autògraf cada un, que Déu sap on para. Una crònica referida a l'artista de sales de festes tronades Carmen de Mairena esmentava, també, un altre cantant i ballarí d'aquest món especial, anomenat Antonio España. En el Lloret estival dels anys cinquanta, quan encara no havia arribat l'allau del turisme i érem més o menys pobrets i alegrets, la festa major de Santa Cristina ens portava fires ambulants, on els pares ens compraven joguines d'aquelles que ara només podem veure a Figueres al Museu del Joguet. I anàvem al tiro, i a les barques, i als autos de xoc i al circ. A vegades també venia un teatre desmuntable que unes vegades apareixia amb el nom de Teatro Príncipe, altres com a Teatro Rex i finalment com a Rex-Condal. Recordo el presentador i coordinador, Joan Peiró, que es ficava el públic a la butxaca amb els seus comentaris i els acudits, a vegades una mica picants, dins del que la censura permetia. La sessió comprenia cançó folklòrica, variétés diverses (que deixaven exhibir una mica de pit i cuixa), jocs de mans (recordo el professor Radams, que ho endevinava tot) i entre les figures estel·lars hi havia aquest Antonio España que ara he retrobat a la premsa. Era amanerat, evidentment, i, entre altres actituds que llavors em van fer gràcia, es picava la cuixa i proclamava: “Material de antes de la guerra”. Com que no hi havia res més, els lloretencs omplíem a vessar el teatre instal·lat a la platja, gairebé com una família, avis, pares i criatures perquè, en el fons, l'espectacle era apto para todos los públicos. L'altra atracció esperada era el circ, amb els seus pallassos, acròbates, funambulistes, domadors, etc. Quan llegeixo ara l'èxit del festival del circ a l'Empordà que ha tirat endavant gràcies a la fe i l'empenta de Genís Matabosch, sento una recança plena de l'època que vaig ésser delegat de Cultura. Matabosc em va portar al circ Raluy, em va explicar les excel·lències d'aquest món, vam tenir llargues sentades, però sempre amb aquella conclusió final, ben a contracor per part meva, que no hi havia prou calés per fer un museu del circ i tot el que ell volia. Ara, que el veig triomfar amb el festival, me n'alegro molt, per ell i per la cultura.