A la tres
Quixot
Corresponsals estrangers a l'Estat espanyol i periodistes que havien treballat a l'estranger analitzaven aquesta setmana la visió que hi ha a Europa de l'intent d'investidura de Pedro Sánchez. Qüestionaven la importància que a tot l'Estat s'ha concedit al pacte PSOE-Ciutadans, malgrat ser només un acord de mínims i que no tenia garantida la majoria i, com era lògic, no ha reeixit. A l'estranger no els interessava gaire una entesa que no duia enlloc i tampoc no n'havien parlat gaire; Le Monde recordava ahir que l'Estat “aprèn a viure prescindint del govern” perquè el bloqueig es manté tan ferm com abans del debat.
Els presidents del govern espanyol s'havien elegit nou vegades en primera volta i només dues en la segona volta. En cap cas s'havia hagut de concedir una pròrroga per negociar més suports, tal com passarà a partir de demà. La inexperiència estatal en pactes i acords polítics per governar va acabar maximitzant un pacte en què hi havia més pa que formatge i moltes contradiccions.
L'agre debat al Congrés no va fer altra cosa que demostrar-ho. La majoria de corresponsals estrangers advertien ja fa dies que als estats amb més llarga tradició democràtica, no es fa gaire cas dels moviments polítics que no sumen prou suport per convertir-se en realitat. Els mitjans internacionals explicaven ahir encara que Sánchez intentava més fer-se valer entre els seus que no pas accedir a la presidència del govern, i que tota la resta encetaven la precampanya. Sentint els discursos dels grans grups feia aquesta mateixa impressió, i el debat creuat i amb interrupcions així ho va confirmar. Intervencions míting aprofitant que el quixot Sánchez s'havia prestat a protagonitzar una inútil investidura en forma de molins de vent. La pregunta és si després del foc creuat, la gran coalició PP-PSOE-C's esdevindrà impossible, si obligarà a canviar de caps de llista, si Sánchez i Iglesias refaran el diàleg, si hi tornarà a haver eleccions...
El veí del meu barri i diputat Joan Tardà ja els ho deia: “Em sap greu pels que es queden, però nosaltres marxem.”