El 78 contra la veritat

L'actual crisi política a Madrid està servint, entre altres coses, per mostrar la decrepitud del règim del 78, incapaç de flexibilitzar-se i aprofundir en els usos democràtics habituals a Europa. El PSOE, el PP i C's intenten, desesperadament, trobar la fórmula per repartir-se el poder institucional i, de passada, protegir el capitalisme a la madrilenya, aquell de la bombolla immobiliària, els AVE i els aeroports sense avions. La dificultat és que han de fer-ho sense que sigui l'última vegada, sense que els bàrbars de la democràcia –siguin l'esquerra sense domesticar o els independentistes, tant se val– puguin assaltar la fortalesa de la transició. S'hi juguen els privilegis.

Però des de fora del règim tots els altres agents han descobert que tenen a disposició una arma de destrucció massiva: la veritat. Per això és tan corrosiu que Felipe González exhibeixi la pròpia impunitat sobre el terrorisme dels GAL i també per això és tan patètica la imatge d'inutilitat de la monarquia espanyola, incapaç de l'arbitratge que se li pressuposa i enfangada, a fons, en la xarxa comissionista que aflora al judici de Mallorca. O l'oposició ferotge a una consulta democràtica a Catalunya. En definitiva, tots els pilars del pacte entre l'estructura franquista i l'oposició de finals dels anys setanta estan en qüestió.

Encara queden unes setmanes per assajar el pacte, necessàriament explícit, entre els tres partits dinàstics. Però, decideixin el que decideixin les elits de Madrid, totes les solucions són dolentes. Que el PSOE, el PP i Ciutadans facin pinya amb l'Íbex, preservant el BOE i mantenint el drenatge fiscal de Catalunya, és una opció arriscada, amb tots els elements per a una implosió imminent. D'altra banda, l'obertura democràtica a un govern d'esquerres –amb consulta a Catalunya i reformes estructurals– no té cap suport entre els poders reals de l'Estat... I un escenari com aquest és, justament, el que fa realista la construcció d'un estat català independent.