Meditacions marçals

El Partit Socialista Espanyol (això d'Obrer es va perdre in illo tempore) decideix fer una consulta a la militància llur sobre l'acord que van fer juntament amb el partit nascut en l'odi envers tot allò que és català, és a dir, Ciudadanos/Ciutadans, per a, segons ells, aconseguir un “govern progressista i reformista” (sic). Hi participen el 51,6% dels militants del PSOE, la qual cosa representa, segons informen els diaris, un total de 95.763 persones. És curiós que aparegui aquesta xifra quan un dels secrets més ben guardats dels partits polítics és precisament el nombre d'afiliats. Però, si ara ens ho diuen, ens ho hem de creure.

Amb una simple regla de tres, entenem que el socialisme espanyol té 185.587 persones afiliades. I segons el seu lloc web, ingressar en aquest partit costa un mínim de 60 euros mensuals (tot i que s'accepten altres quantitats per a les persones més generoses o amb més possibles). Tot fent càlculs, arribem a la conclusió que el PSOE recapta, pel cap baix, una mica més d'11 milions d'euros l'any. I, pel que sembla, amb aquests diners no es pot mantenir una infraestructura i les despeses terriblement oneroses que representen les campanyes electorals. I també ens ho creiem.

On vull arribar? Doncs al fet que en una població de més de 47 milions de persones hi ha molt poca gent afiliada a partits polítics. I tenint clar que tots els partits diuen que tenen més militància de la que realment és, i que n'hi ha una bona part d'apuntada que hi és per grimpar i fer fortuna, arribem a la trista conclusió que, al capdavall, la majoria del personal no creu en la democràcia.

Una de les principals responsabilitats com a ciutadans és la participació política. Malgrat tot, ens pesa tenir obligacions cíviques i actuar en conseqüència amb allò que pontifiquem a l'hora del cafè. Tothom reclama drets, però rarament sentim gent reclamant deures i posant-se a treballar per al bé comú. I si no prenem el deure d'involucrar-nos en la política, arriba el dia que qualsevol mena de personatge sinistre pren les decisions per tu amb el discurs demagog de “tots els polítics són iguals, només busquen la poltrona..., etcètera”. Si realment volem una democràcia, la implicació de la majoria dels ciutadans en el sistema ha de ser màxima. Encara que els que manin en el partit en què hagis decidit entrar no t'agradin. Encara que votis un altre partit i siguis militant d'un tercer força minoritari. No hauria de ser obligatori, hauria de sortir de manera natural afiliar-se a un partit polític.

A Catalunya tenim un teixit associatiu impressionant, però quantes persones associades a una entitat X s'hi mantenen al llarg dels anys? Sigui una coral o una colla castellera, quan els que no ens agraden arriben al “presumpte” poder directiu, no només deixem l'associació, sinó que, si podem, engeguem un bon enrenou amb la finalitat de rebentar-ho tot i crear-ne una de nova.

Igual que amb els partits. En lloc d'aguantar a dins i esperar que els del capdamunt es cremin com teies, abandonem, i deixem el partit tocat i sense possibilitat d'engegar cap altre nou projecte. A més, igual que a Espanya, el nombre d'afiliats a partits nostrats és una xifra que frega el ridícul. I per a vergonya política, cap dels partits catalans no arriba, ni de bon tros, als 173.071 (155.661 originaris de Catalunya) socis del Futbol Club Barcelona (dades del 2010). Podem dir el mateix dels diaris, fonamentals en una democràcia. El periodisme actual va perdent bous i esquelles (i més que en perdrà) a mesura que l'ofici es vagi reconvertint i aquesta sigui una professió mal pagada i en mans d'aquells que només miren els números a finals de mes. Tot són queixes: els diaris no són objectius, no n'hi ha cap que digui la veritat, d'alguna manera o altra estan tots comprats o pels poders econòmics o pels poders polítics.

I per què passa això? Doncs perquè els ciutadans també hem dimitit de la nostra obligació de comprar diaris. Si una gran massa de persones pagués el diari, aquest no tindria cap necessitat de subvenció o de publicitat de grans companyies i la informació probablement seria més independent. ¿Cal parlar d'algunes grans empreses elèctriques o de telefonia o comercials que amenacen empreses de comunicació de retirar la publicitat si no treuen alguna informació que ha sortit publicada i que, segons ells, fereix els seus interessos? Llibertat de premsa? És clar que no! Per tenir llibertat de premsa cal que cada ciutadà amb responsabilitat cívica i democràtica compri cada dia el diari. Mentrestant, tot és comèdia a la plaça.