La gran biblioteca (1)

L'edifici de la nova biblioteca del carrer Emili Grahit de Girona, de la Red de Bibliotecas Públicas del Estado, cedida a la Generalitat, generós aixopluc dels incipients literats, novells escriptors i joves poetes i meta de la recerca de mots indisciplinats, resistents a sortir a la llum, és la casa per tot viure de la cultura catalana i un piset per viure-hi una mostra de les cultures veïnes, les quals no menystenim en absolut, però s'ha de reconèixer que, dels avatars culturals, cadascú s'ha de cuidar dels seus.

A Girona, el nou edifici del carrer Emili Grahit ha interessat. És un edifici de mides respectables –7.121 m² de construcció–, mena de gran capsa de sabates de luxe, d'acer, alumini, vidre, prefabricats de plàstic dur i el tradicional formigó, pare i paràs de la construcció actual. És un edifici sorprenent per la seva enganyosa simplicitat exterior i l'ordenada, generosa i còmoda distribució interior, en què els visitants consumidors habituals troben el que busquen i accedeixen al que necessiten en un moment. Les noies de la recepció veuen amb rapidesa els dubtosos primerencs i els inquireixen amb un somriure que calma els neguits dels novells. No hi ha converses perquè no hi ha temps. La xifra mitjana diària d'usuaris, visites professionals, assistents a conferències, xerrades d'autors, cinema i una llarga relació, és de 1.700 persones.

No és possible una crítica comparativa. A Emili Grahit, comparar no és possible i a la resta, menys. L'edifici presumeix de simplicitat, d'emplaçament i d'elegància. D'altra banda, dir que veient-lo s'endevina que és una biblioteca de toc actual, preparada per ser autosuficient com a tal per a les comarques gironines i dotada per a presentacions editorials de novetats, conferències, cursets intensius empresarials, pràctiques relacionats amb la cultura científica, etc., etc., no és cert que s'endevini. Si s'ha fet la pregunta als transeünts, amb respecte al destí de l'edifici, estic segur que ben pocs, o cap, no l'haurien encertada com a “biblioteca”. És convenient que els projectistes coneguin les peculiaritats que han de tenir les biblioteques i que no hi poden fer variacions importants. Ara bé, pel que fa a l'aspecte exterior, poden donar-hi caràcter. No seria just acabar aquest primer contacte de “La nova biblioteca”, sense dir que la directora Lurdes Reyes em rebé cordialment i generosa pel que fa a la informació del centre. Veterà de contactes a tots nivells, parlà pels descosits, una manera de contagiar l'interlocutor. Deixem-ho amb empat. Tornaré, directora. Sols hem encetat el tema.