Otegi

L'esperat alliberament d'Otegi ens porta a fer-nos unes preguntes incòmodes: com és que hi ha presos polítics en l'anomenat “Estado de derecho”? Quines conseqüències polítiques tindrà? Què passarà amb l'acostament dels presos d'ETA a les seves famílies, com és de dret?

Observo, a més, que diferents fronts d'aquest Estat espanyol, que tant de plaer ens proporciona, intenten tant sí com no ressuscitar ETA. Com allò que va dir Manolo Vázquez Montalbán respecte a l'esquerra espanyola: “Contra Franco vivíamos mejor”, ara és hora de dir, de la ultramuntana dreta espanyola, “contra ETA vivíamos mejor”.

Els temps, però, han canviat i ha canviat una generació que mira estupefacta la multitud de lladres a la vora del poder, o en el poder mateix, que pul·lulen i renuncien a assumir responsabilitats.

Observo també que la “unidad” d'Espanya és un tema intocable, immarcescible, colossal, i només per esmentar-ho som reus d'heretgia, perquè aquest és el primer manament de qualsevol espanyol que toqui poder. Escoltar un socialista, autoanomenat d'esquerres, parlant de la sagrada unitat de la pàtria fa antic. El cert és que aquesta unitat ha estat, les darreres dècades, el més semblant a un estat colonial. La colònia, ai!, som nosaltres. L'altre dia, un alt càrrec de la Generalitat deia a TV3 una cosa que em va deixar estupefacta a propòsit de suprimir la jubilació als malvats escriptors que gosen cobrar pels seus llibres, malgrat que hagin pagat sempre els corresponents impostos. Aquest home deia que si algun jubilat volia treballar per a la seva empresa, havia de fer-ho sense cobrar. Senyor meu: al voltant del 1830 es va suprimir l'esclavitud, i treballar sense cobrar és exactament la definició d'esclau.

El problema de Catalunya, però, només es pot resoldre políticament; la creació d'una República Catalana és la millor idea de totes. Mireu-ho sense prejudicis, oh reformistes i progressistes ancorats en el passat!