Sánchez i la convivència

Pedro Sánchez té un tic nerviós que no és físic, sinó conceptual, però igual de recurrent que un parpelleig involuntari d'un ull: no pot citar Catalunya sense dir a continuació que s'hi viu “una crisi de convivència”. El secretari general del PSOE té una biografia que convida a acollir l'asseveració amb gravetat, perquè amb 26 anys va treballar a Bòsnia amb l'enviat internacional Carlos Westendorp. En aquella Bòsnia dels anys noranta, un Sánchez més jove que ara es va asseure amb personatges com ara l'ultranacionalista serbobosnià Momcilo Krajisnik, aliat estret de Radovan Karadzic i que va acabar condemnat a l'Haia per crims de guerra.

El tic de Sánchez és presentat com una veritat absoluta, el títol rotund d'un experiment sociològic del qual mai exposa ni un exemple ni tampoc detalla la mostra ni el marge d'error. Al líder del PSOE no l'ha fet canviar de parer ni veure que, quan la diputada de la CUP Anna Gabriel era insultada amb furor masclista per Antonio Burgos a l'Abc, era Inés Arrimadas, des dels antípodes ideològiques de Ciutadans, nascuda a Jerez i tan catalana com Gabriel, qui sortia abans que ningú a defensar una obvietat: “Per sobre de les diferències ideològiques, és intolerable recórrer a l'insult a les dones pel seu físic.” A Sánchez, però, detalls com aquest no li estoven l'opinió i durant la fallida investidura insistia que només un govern presidit per ell solucionarà “la crisi de convivència a Catalunya”.

Dos dies abans de la no investidura, la portaveu de Ciutadans a l'Ajuntament de Madrid Begoña Villacís es va trobar a la porta de casa una pintada insultant i masclista amb la paraula “zorra”. Sánchez, però, no ha arribat a compartir mai en públic cap conclusió sociològica d'una crisi de convivència a Madrid. “Euskadi. Ven y cuéntalo”, aconsellava la campanya publicitària llançada per Rosa Díez quan era consellera de Turisme al govern basc del PNB. Sánchez fa dies que no va a Catalunya, però ho continua explicant.