El BCE i el somriure de Keynes

Dijous passat, Mario Draghi va anunciar que el BCE feia un pas més en la direcció de les polítiques monetàries expansives no convencionals. Un pas més decidit del que s'esperava. L'evolució de les dades macroeconòmiques dels darrers mesos no ha estat gaire positiva. El creixement de la zona euro es manté al nivell previst, un 1,5% per al 2015, però és baix per parlar d'una recuperació sòlida. I els preus estan empitjorant lleugerament la seva evolució, amb una clara deflació en alguns països, i una taxa d'inflació per a tota la zona euro propera al 0%. Aquest escenari de recuperació poc sòlida ha obligat a tirar endavant mesures decidides.

El BCE va deixar el tipus oficial al 0%. De fet, és un canvi simbòlic. Moure'l del 0,05% en què es trobava al 0% és una modificació tan petita que pràcticament no tindrà cap repercussió sobre la disposició dels bancs a demanar crèdit al banc central i sobre el flux de crèdit que aquests bancs donaran a les famílies i empreses de l'economia. Més importants són altres canvis també anunciats. Les compres d'actius als bancs, per part del BCE, pujaran dels 60.000 milions d'euros mensuals als 80.000 milions. Els analistes esperaven un augment menor, fins a 65.000 o 70.000. S'ha volgut evitar el que va passar la darrera vegada, en què l'augment va ser menor de l'esperat i l'efecte de la mesura es va diluir. La data del possible punt final d'aquestes injeccions de liquiditat segueix sent el març del 2017, però es manté el missatge explícit que s'allargaran el temps que faci falta.

El BCE ha reduït el tipus d'interès que paga pels dipòsits que els bancs hi mantenen oberts, que passa del -0,3% al -0,4%. Clarament en territori negatiu. Amb això vol incentivar encara més els bancs a utilitzar la liquiditat que obtenen del banc central per donar crèdit, penalitzant-los si adopten l'estratègia de limitar-se a augmentar les seves reserves en forma de dipòsits al banc central.

Habitualment, els bancs deixen com a garantia dels crèdits rebuts del banc central bons de deute públic, un actiu molt segur, per tal que el BCE no assumeixi riscos. A partir d'ara el BCE acceptarà que els bancs li deixin també com a garantia bons de governs locals i regionals i d'empreses privades. Aquesta és la mesura que menys s'esperaven els mercats i la que pot donar més resultat. Els bancs podran canviar per diner líquid una part més gran del seu balanç, la qual cosa els permetrà donar més crèdit i, alhora, afavorirà les condicions de finançament de les empreses, ja que els bons d'aquestes es vendran ara amb més facilitat als mercats. És cert que tan sols les grans empreses emeten bons, però les petites i mitjanes, les que més llocs d'ocupació creen, es beneficiaran de l'augment del consum induït per la mesura. En el futur, però, seria desitjable que el BCE trobés alguna estratègia que incidís directament sobre el volum de crèdit cap a la petita i mitjana empresa.

Se senten també algunes veus receloses. Hi ha el perill que els banc central estigui exhaurint les seves eines, i que la política monetària, inclús la no convencional, hagi fet ja tot el recorregut possible. Les caigudes de les borses de principi d'aquest any semblen indicar que els inversors podrien deixar caure el valor dels actius fins al que indiquen les condicions econòmiques actuals. Com si donessin per descomptat que qualsevol política addicional dels bancs centrals ja no serà capaç de millorar l'evolució de l'economia. Caldrà esperar a les properes setmanes i
veure com evolucionen l'activitat, els preus, el flux de crèdit cap a les petites i mitjanes empreses, i les condicions dels mercats financers.

Si no, l'única alternativa seria utilitzar la política fiscal. A Europa hi ha poc lloc per a una expansió fiscal.
Potser caldria buscar-hi aquest lloc. En un llibre de l'estanteria del meu despatx, la cara de John Maynard Keynes manté el seu somriure. Em sembla detectar-hi, ara, un punt més de picardia.