Els militars

Divendres passat, en un dels homenatges a les víctimes dels atemptats de l'11-M, Mariano Rajoy es va veure en la devoció de retre culte als militars. L'11-M n'hi va haver pocs, perquè no calia i perquè la seguretat de l'Estat en qüestions civils està exactament en mans de cossos civils. Tret de la Guàrdia dita Civil, que encara és una excepció. Rajoy va elogiar-los fins al percussor del Cetme. La cantata era en realitat un desgreuge que apuntava contra Ada Colau. Perquè l'alcaldessa de Barcelona es va encarar als oficials de l'estand castrense del Saló de l'Ensenyament dient-los que hi ha uns altres espais on els seus himnes no desentonarien tant. Més enllà de la coïssor pacifista, que, agradi o no agradi, és tan lícita com qualsevol altra, hi ha unes altres consideracions. L'exèrcit a Espanya, en efecte, s'ha modernitzat, etcètera. Els seus comandaments s'han integrat a l'OTAN, parlen anglès i veuen món. Els seus soldats, de paga i professió, com va recalcar Rajoy, fan missions més o menys reivindicables a l'Iraq, Turquia, Mali, Somàlia i el Líban. Els espanyols poden estar-ne poc o molt orgullosos. Però Catalunya és un altre “espai”. Ací els militars representen amb orgull la defensa de la unitat de la pàtria que els atorga la Constitució. Contra qui? Aquesta és la pregunta. A les casernes l'idioma del carrer és un detall prescindible i hissen banderes enormes dels seus pares per demostrar qui mana. Senyor Rajoy, segons qui no participa dels seus homenatges. Ningú és perfecte.