Ben aviat

Tinc el sa costum de trobar-me un cop al mes amb una colla de gent que sap molt més que jo de la majoria de coses. En aquestes trobades es parla força d'economia i, és clar, de política, perquè les dues coses van molt lligades, per bé o per mal. Però, així en general, es parla de cap a on va el món. Com va, qui més qui menys ja ho veu, fins i tot jo, que sóc dels que creuen que no va gaire bé. Però ara això no ve al cas, entre altres coses perquè ja ho comentem sovint, aquí.

M'interessa més parlar-los de coses que van sortir en l'última trobada. Partint de la idea que des del món de la política es planifica molt menys el futur que des del món de l'economia, van sortir aportacions interessants. La primera era precisament aquesta. Que la política, en general, s'ocupa, o fa veure que s'ocupa, molt més del curt termini que del llarg termini. De les suposades necessitats peremptòries, però no de cap a on hem d'evolucionar com a societat. Algú va dir, i crec que té raó, que la feina de gestió que fan els polítics es faria igualment si estigués en mans tan sols de funcionaris, per no dir d'uns autòmats. I va posar l'exemple de Bèlgica, que va estar més d'un any sense govern, per no posar-ne de més propers. La reflexió es completa amb la idea que el que hauríem d'esperar dels polítics seria que marquessin objectius col·lectius a mitjà i llarg termini i que pilotessin les transformacions necessàries per avançar cap a aquestes projeccions i objectius. Els governants, però, majoritàriament estan tan embolicats amb l'objectiu de guanyar les eleccions següents que ni volen ni poden aixecar el vol rasant de la política.

I la reflexió continua. El món de l'economia, les empreses fonamentalment, en canvi, sí que fan projeccions cap al futur. Els interessa saber cap a on va el món, encara que només sigui per interès propi. Com el model de societat futur pot influir en les seves empreses i com els models productius evolucionen i determinen com poden ser les societats futures.

Són qüestions que tracten pensadors com ara Zygmunt Bauman i Jeremy Rifkin. I que els meus amics em van traduir al meu nivell. Anem cap a una societat que encara serà molt més tecnològica del que ja és ara. La robotització dels processos productius farà que, ben aviat, augmenti la productivitat però també que calgui menys mà d'obra en moltes feines. “Hi haurà menys gent que tindrà feina, però en general es viurà més bé”, va dir un. I un altre: “Els robots pagaran el subsidi de la gent que no treballi.” Suposo que és el que diu Rifkin: “La societat serà menys materialista.” O el que diu Bauman: “Que l'ingrés de la societat es divideixi perquè tothom sigui mantingut amb vida.” A mi em fa pensar. No sé si els polítics hi estan pensant.