Militars

Cap dels meus germans va fer la mili. El gran perquè va tenir la immensa sort que, quan el varen sortejar, va sortir excedent de contingent i el petit, que sempre ha estat més reivindicatiu i menys conformista, perquè es va declarar insubmís. Per tant, els ben asseguro que mai he estat gaire sensibilitzada amb les bonances de la vida militar. Aquest desconeixement de la seva realitat més quotidiana no m'impedeix saber que en la nostra societat democràtica les forces armades preparen, dins de les seves acadèmies d'estudis reglats de diversos àmbits, professionals del més alt nivell. Quan descarrila un tren, hi ha una catàstrofe natural o ens ataca Al-Qaida són i seran els militars, formats en aquestes acadèmies, els que ens vindran a auxiliar. Menystenir el que són i no ser conscients que dins d'un estat de dret, sigui aquest independent o no, l'exèrcit és imprescindible per a la seguretat de tots els ciutadans és d'una ignorància i una falta de saber institucional insultant. Fa por que l'alcaldessa de tots els barcelonins no valori la transcendència del seu gest i les seves paraules. Si algú té esperit pacifista (tant de bo visquéssim en un món que s'ho pogués permetre) i és un representant de la ciutadania, hi ha disbarats que en l'exercici de la responsabilitat política no es pot permetre.

O és que algú pensa que si mai Catalunya és independent no necessitarà un exèrcit? En farem un de propi o demanarem als soldats alemanys que ens vinguin a ajudar? Fem-ho, no fos cas que l'exèrcit espanyol arribi a salvar-nos abans.