El racó de la memòria

Cada vegada que els serveis meteorològics de TV3 ens mostren aquella perspectiva de la ciutat de Girona oferta per la seva càmera instal·lada al capdamunt del gratacel (“bolet”, per als amics) que presideix la plaça de Catalunya, em vénen a la memòria un seguit d'imatges i espais urbans que ja formen part de la història, la meva com a gironí d'adopció, si més no. Quan hi vaig venir des de Barcelona, devia tenir entre catorze i quinze anys, i recordo que en arribar a l'estació ferroviària de Maçanet-Massanes calia baixar del tren estirat per una locomotora de vapor, pujar a un altre amb màquina elèctrica i continuar el viatge; en aquella època, només estava electrificat el tram des d'allí fins a la frontera francesa. I també recordo que si es volia anar, per exemple, a Figueres, calia una mena de passaport, un salconduit de fronteres, perquè el règim franquista, atesa la proximitat de l'Alt Empordà amb el país veí, no volia donar gaires facilitats als hipotètics fugitius de la dictadura. Document que quan el govern de Madrid el va suprimir, sembla, pel que es deia, que el llavors governador civil i jefe provincial del Movimiento va continuar
exigint-lo pels diners que costava la seva expedició, i que anaven a parar a la seva butxaca (costum que, sens dubte, ha perdurat en el temps). També recordo que allí on ara s'alça, altiu, l'esmentat “bolet”, hi havia una caserna, pels voltants de la qual s'organitzava un mercat setmanal en el qual no faltava la figura del xarlatà, que, segons el cercador de referència de la GEC, és ‘Persona que en una fira, etc., procura d'atreure la curiositat dels passants, per vendre'ls remeis, articles diversos, etc., lloant-ne els avantatges, el preu excepcional, etc'., i que, efectivament, aplegava un munt de gent al seu entorn. La plaça de Catalunya no existia, i a la part de l'Onyar que ara tapa s'hi podien veure els fonaments de l'edifici d'un mercat que mai no es va construir. Un pèl més amunt, just davant el jardí de la Infància, el riu tenia les vores plenes de vegetació, i moltes dones hi baixaven a rentar la roba i després l'estenien sobre unes grans mates rodones i rígides. Alguns també hi baixàvem, però per pescar. Sí, el seu llit era profund i s'hi obtenien carpes, bagres, alguna anguila si havia plogut i l'aigua era rogenca pel fang en suspensió, tenques i els diminuts i invasors peixos sol. De tot plegat ja no en queda res, gairebé ni aigua al riu.