Les incerteses en un món global

La tendència del món actual és que haurem de conviure amb grans incerteses. Allò que s'ha dit, que el futur ja no és el que era, s'expressa amb gran virulència cada dia més clarament. La invasió de l'Iraq havia de deslliurar-nos d'un dictador sanguinari i portar la democràcia i la llibertat als iraquians, i el resultat ha estat el d'un país fallit amb guerres religioses que han provocat molts més morts i devastació que les penúries que el mateix dictador infligia. Les primaveres àrabs semblaven l'oportunitat de desfer-nos de dictadures per implantar la democràcia i la llibertat, i el fracàs ha estat espectacular i la realitat dels refugiats intentant entrar a la UE és la imatge més sagnant d'aquest desastre. Ucraïna, esperonada per la UE, va voler fer una revolució i ja veiem que s'ha convertit en un focus d'inestabilitat important. I els viratges cap a comportaments autoritaris dels lideratges dubtosament democràtics de Rússia, de Turquia o de la Xina, amb un retorn cap a un neomaoisme, configuren bona part del nostre veïnatge i de les nostres àrees d'expansió econòmica. No hi ha dubte que aquesta geopolítica afecta fins i tot els principis de la UE, que semblaven sagrats, i les expectatives econòmiques globals, perquè bona part d'aquests estats fallits són el niu del terrorisme més ferotge i que s'escampa cap a països africans que, fins ara, tenien creixement econòmic important.

I, a banda d'aquestes incerteses externes, nosaltres també en tenim d'internes. La fatiga que suposa conviure tantes setmanes amb la incapacitat de formar un govern a Espanya i la possibilitat d'anar a unes altres eleccions augmentant la interinitat, impedeix prendre mesures urgents amb la reformulació dels pressupostos que Brussel·les ens exigeix. I enmig de tants dubtes, a Catalunya hem de conviure amb un estat permanent de provisionalitat que dificulta extremadament la planificació que tota empresa necessita fer.

Aquesta setmana hem pogut comprovar fins a quin punt el govern espanyol sotmet les finances catalanes i les seves conseqüències. Standard & Poor's, Moody's i Fitch, que són les agències de qualificació de risc més importants, han advertit que atès que Catalunya té només el FLA per finançar-se, davant de l'actitud resistent del govern espanyol a arribar a un acord sobre els pagaments i l'autorització de convertir deute de curt a llarg termini, posaven en expectativa de suspensió el deute de la Generalitat. Aquest fet va provocar que alguns tenidors del deute se la venguessin amb una important pujada de la prima de risc. És cert que tot això té un rerefons polític, perquè Catalunya no té la possibilitat d'acudir als mercats financers i tot el deute de Catalunya té l'aval de l'Estat espanyol, però tots aquests moviments provocats per la lentitud del ministre Cristóbal Montoro tenen més pinta d'un intent d'humiliació que no pas de calendari.

Catalunya ha tancat l'any amb un deute de 72.283 milions d'euros i més del 60% d'aquest deute és a mans de l'Estat i és humiliant que un país que té cada any 18.000 milions de dèficit fiscal s'hagi d'anar endeutant per pura subsistència i a més humiliant-se davant la prepotència governamental espanyola, que presenta el FLA com una mesura de rescat a Catalunya. I també és indignant que catalans de casa nostra col·laborin amb el discurs espanyolista, i mentre critiquen la migradesa dels nostres pressupostos, aproven al Parlament resolucions que suposen increments de despesa de 12.000 milions d'euros.

Sort que entre les incerteses els que saben fer les coses bé, com els cotxes, com va dir el president de Seat, han entrat en beneficis i malauradament els que fan cava i política alhora, com Josep Bonet, de Freixenet, han entrat en una deriva perillosa. En els moments d'incerteses, la dispersió d'objectius i d'esforços penalitza molt.