L'imperatiu cultural

Per molt que sembli que en política “tot és opinable”, Gaudí ja deia que la veritat està per sobre de la llibertat. S'ha fet molt comú la màxima que afirma que “el problema no és Espanya, el problema és l'Estat”. És una frase que queda molt bé, molt civilitzada i constructiva, però la llàstima és que és mentida. És una afirmació falsa, com ho és el fet de dir que les raons per a la independència són exclusivament economicosocials. Entenc que es vulgui quedar bé amb la resta de ciutadans de l'Estat, no marcar o estigmatitzar tota una comunitat, admetre que hi ha gent de tot tipus i que les responsabilitats màximes del conflicte són dels màxims responsables de les institucions, i no dels ciutadans. Però insisteixo: el problema és que és mentida. O és mitja veritat. No és cert que el veritable problema sigui l'Estat, l'alt funcionariat, l'elit de la cort madrilenya o de la llotja del Bernabéu. No és cert. El problema és Espanya i ho sabem tots, i ho hem de saber tots, i ignorant el problema o fent veure que ignorem el problema no resoldrem el problema. Ni Espanya no es resoldrà a si mateixa si acaba creient-se que el seu problema són només els governants i els alts funcionaris dels ministeris. No. Espanya és el problema perquè el problema no és el seu Estat sinó el seu estat. La seva situació amb ella mateixa. Els seus hàbits, els seus valors, la seva cosmovisió. Com mira el mirall i sobretot allò que no és el mirall. En efecte: el problema és cultural.

Atribuir tota la responsabilitat del problema a les institucions de l'Estat seria creïble si visquéssim en temps de dictadura, però ara no és així. Ara, els governants els escullen els ciutadans. El PP governa on governa perquè cadascun dels votants espanyols, agafats un per un i comptats després, han votat un codi de valors i d'ideologia determinat. El Congrés dels Diputats no troba una fórmula per encaixar la plurinacionalitat real de l'estat perquè els ciutadans, els espanyols, els que són més de dretes i els que són més d'esquerres, els més provincians i els més cosmopolites, els més conservadors i els més progressistes, tots ells sumats en conclusió, voten d'una manera. La sobirania és popular. Ells són els sobirans absoluts de la mateixa manera que els catalans som sobirans absoluts del fet que ara tinguem un govern independentista però que ha de gestionar un resultat d'empat tècnic en plebiscit.

És culpa nostra i és gràcies a nosaltres. Oi que hem dit moltes vegades que el procés no és Mas, que l'independentisme no és CDC ni ERC ni CUP, que la política catalana no són només els polítics i que es tracta d'un tema cívic i de carrer i de suma d'individualitats? Oi que hem dit que és una cosa del poble, democràtica, lliure i no manipulada per TV3 ni per ningú? Oi que afirmem que cadascú de nosaltres és prou gran per pensar pel seu compte i sumar-se o no sumar-se a aquesta causa? I oi que en aquesta elecció hi intervenen factors que van més enllà de l'economia o la fiscalitat o de les lleis administratives, i que per tant també hi juguen factors emocionals, identitaris, lingüístics, de codi de valors i de cosmovisió cultural? Bé, i si tot això és cert per a nosaltres, per què negar-ho a Espanya? Per què repetir una vegada i una altra la mentida pietosa, que el problema és l'Estat i no els espanyols, quan està molt clara la manera de pensar individual i col·lectiva que predomina entre ells? Vol dir això que no es pot canviar? Evidentment que es pot canviar. No ha de ser així per sempre. Però el primer requisit per a canviar una realitat o per a resoldre un problema és no negar-lo, i no disfressar-lo d'allò que no és. Espanya ha de saber que ella és un problema, o que té un problema per culpa seva, o gràcies a ella, segons qui ho vegi. Catalunya ha de fer el mateix. Sense por, coneixent-se, fent introspecció, no posant totes les responsabilitats en els escons o en els palaus governamentals. Assumint cadascú la seva, cada ciutadà, cada empresa, cada poble, cada entitat. Prenent consciència que les coses canvien de baix a dalt quan així es vol de debò, quan se sap quin és el problema. I quan s'hi vol fer alguna cosa.

No sé quin teòric exfederalista va inventar-se això que el problema és només l'Estat. Evidentment que canviaria tot si l'Estat canviés, però serà impossible canviar l'Estat si abans no canvia Espanya. El discurs de sobretaula de cadascuna de les llars espanyoles, el seu bagatge polític popular. Exactament igual que nosaltres, que no construirem cap Estat propi només delegant en la política. Ho vaig suggerir en el títol del llibre El canvi cultural a Catalunya, un canvi de xip demana un canvi íntim i personal. Deixem d'infravalorar els ciutadans d'Espanya i donem-los a ells la responsabilitat del canvi. Rajoy, Iglesias, Rivera o Sánchez s'hi adaptarien en qüestió de segons.

Dit això: crec que el seu canvi cultural no es produirà. Per tant haurem d'insistir en el nostre.