La pluja i Millet

Hi ha una pel·lícula de Gus van Sant, Gerry, en què dos joves es perden en un desert camí d'una casa que mai no trobaran. Un dels errants perd el jersei i mor en no poder-se protegir del sol. Jo sóc una gerry: no només perdo coses, sinó que, sense sentit de la previsió, a vegades ni tan sols les agafo. Així és que, fa unes hores, he sortit de casa sense paraigua, tot i que el cel anunciava pluja. He arribar a un mercat, he comprat i, inconscient de mi, n'he volgut sortir: plovia tant que me n'he desdit. He fet voltes pel mercat i, com que tinc un cervell colonitzat pel cinema, he pensat en El ángel exterminador, en què uns burgesos no poden sortir d'una casa sense saber-ne el perquè. En la situació en què em trobava, al capdavall tan diferent a la del fabulós film mexicà de Buñuel, era clar per què no podia sortir, però m'era igual, em venia de gust pensar en El ángel exterminador per imaginar que la pluja era una evidència que amagava un sentit desconegut: si no sortia del mercat era perquè, sense saber-ne el motiu, no ho volia.

Finalment, però, m'he atrevit a sortir. He quedat tan xopa que he tingut l'excusa perfecta per entrar en un bar, tot i que no ho havia de fer perquè em corria pressa escriure aquesta columna. Un cop allà dins, tampoc no podia sortir. No només m'hi he conformat, sinó que en algun moment m'he sentit feliç: en aquest temps suspès, m'alliberava de les obligacions. A la barra del bar, hi he trobat el Quadern del diari El País i he llegit un article de Xavier Pujol sobre la programació musical a Barcelona. Al final, parla de Palau 100, el cicle estel·lar de «can Millet», afirmant que era una programació de cara a la galeria, però reconeixent que ningú abans havia dit ni piu. Hi afegeix que una planta com Millet aparegui no és estrany, al capdavall la cobdícia forma part de la humana natura, però que, perquè creixi tan ufana, cal que hi hagi molt fem al terreny on està plantada. Tot m'havia passat perquè havia de llegir aquest sensacional article punyent?