Estimats enemics

Barça i Madrid. Ferrari i Mclaren. Rajoy i Sánchez. Nord-coreans i sud-coreans. Demòcrates i republicans. Tots són exemples de rivals històrics i per antonomàsia. Adversaris i enemics com també ho eren històricament CiU i el PSC a la ciutat de Girona. Segur que recorden Zoila Riera combatent un totpoderós govern amb majoria socialista, com Carles Puigdemont entre el 2007 i el 2011 també combregava amb rodes de molí davant la inaturable màquina de govern que suposaven els disset vots que sumaven PSC, ERC i ICV-EUiA en un tripartit que podia mirar amb prepotència l'oposició. L'alternativa política del 2011 va girar les tornes, però després era l'aleshores portaveu, Pia Bosch, qui entomava o emetia les diatribes del govern de Puigdemont. Si tan sols fa uns mesos algú hagués gosat predir una sociovergència a la capital independentista per excel·lència l'haurien pres per un forassenyat i foll visionari. Però demà aquesta agosarada visió es farà realitat. Dos rivals que semblaven eterns s'uniran per empènyer junts la ciutat de Girona. El relleu a l'alcaldia amb la marxa de Puigdemont ha estat més accidentat del que es podria preveure i la fórmula per situar-hi el número 19 no ha acabat fructificant. Un parell de mesos després i amb Albert Ballesta havent pagat injustament els plats trencats, Madrenas lidera el consistori i el govern, i per garantir-se l'estabilitat ho farà amb l'única força, a banda de CiU, que ha governat Girona des de la recuperació de la democràcia i ho va fer durant 32 anys. De la necessitat n'han fet virtut. CiU necessitava amb la marxa d'un líder com Puigdemont no perdre empenta, mentre que el PSC havia de superar ser la quarta força –encara que empatada amb ERC-MES i CUP– i el pacte l'ha tornat a fer ser actor protagonista de la ciutat de Girona. Ara Marta Madrenas comandarà la nau, i Sílvia Paneque serà el segon de bord del consistori amb la missió clara d'avançar cap on vol anar Girona en la propera dècada. Hi ha reptes que la ciutat ha d'assumir amb força, i necessitarà sovint que més forces del ple s'hi afegeixin. Unir dos rivals pot comportar que en un moment o altre sorgeixin friccions, però el diàleg haurà de tapar les vies d'aigua que puguin sortir. Ara ja ho saben, mirin els seus eterns rivals i pensin: “Estimat enemic.” Qui sap si demà s'hi uniran per tirar endavant.