Estat Islàmic colpeja Brussel·les

No han passat ni quatre mesos dels atemptats de París del 13 de novembre que Estat Islàmic (EI) ha tornat a colpejar una capital europea. Ara ha estat Brussel·les, tot un símbol,
la capital política de la UE. L'atac s'ha produït malgrat les mesures de seguretat adoptades i les informacions de què disposaven els serveis d'intel·ligència belgues sobre la imminència dels fets. Sorprèn i és motiu de preocupació la capacitat de resposta d'EI, que, poc després de la captura d'un dels principals responsables de la barbàrie de París, Salah Abdeslam, és capaç de fer esclatar dues bombes a l'aeroport de Zaventem i una tercera a l'estació de metro de Maelbeek, situada prop de les seus de les institucions europees, amb un balanç de més de tres desenes de morts i gairebé un centenar de ferits.

EI està generant a Europa la mateixa sensació de vulnerabilitat que van causar els atemptats de l'11-S als Estats Units. Es tracta de socialitzar el terror per tal de provocar les respostes equivocades. Va succeir l'11-S i s'intenta que torni a passar ara. Llavors, la reacció equivocada va ser creure que només amb l'acció militar, la invasió i la destrucció es podia posar fi a l'amenaça d'Al-Qaida, quan, en realitat, les ocupacions
li obrien nous fronts de combat i amplificaven el seu discurs. Avui, amb EI, el repte és a les portes de casa i és molt més complex, perquè la seva crida al gihad resulta atractiva per a alguns joves europeus, i no sols d'origen musulmà. Alguna cosa no s'està fent bé. Tampoc sembla que la coordinació europea en qüestions de seguretat passi els seus millors moments.

Òbviament, aquesta socialització del terror té efectes sobre les societats europees i, si no es manté el cap fred, donarà lloc a escenaris pitjors. Alguns són ja evidents: increment de les actituds xenòfobes i de la islamofòbia, de l'extrema dreta i de l'euroescepticisme i de les mesures de seguretat, en detriment, sovint, de les llibertats. Ara més que mai, cal vetllar per les institucions europees i les llibertats. D'una banda, cal no retrocedir en els avenços conquerits (espai Schengen, consens en la resolució dels conflictes, polítiques solidàries...). De l'altra, cal ser contundents en la defensa de les llibertats i actuar eficaçment contra aquells que pretenen anorrear-les a cop d'atemptats.

I cal també ser conseqüents amb els valors que defensem i evitar que entrin en contradicció amb les polítiques dels nostres governs. Quan ens replantejarem les relacions que mantenim per interessos econòmics amb règims que neguen les llibertats, conculquen els drets humans, discriminen les dones i, per acció o per omissió, són responsables del finançament del terrorisme? Com podem menysprear el dret a l'asil, reconegut internacionalment i valor ètic fonamental de la UE, “externalitzant” la crisi dels refugiats amb un pacte “de la vergonya” amb Turquia? Refugiats que són expulsats de Síria i de l'Iraq per EI i per la guerra. Han estat les polítiques europees de resposta a la crisi econòmica les més adients per fer front a les desigualtats, la pobresa, l'atur, la precarització laboral i la marginació que aquesta crisi generava a les banlieues de les grans capitals europees? Vam donar prou suport als moviments que lluitaven per les llibertats als països on van esclatar les revoltes àrabs del 2011 o, per contra, vam mirar cap a una altra banda quan aquestes llibertats eren anorreades per la força o per la guerra civil (Bahrain, Egipte, Líbia, Síria...)?

En les respostes trobarem, potser, una part de la solució a l'actual amenaça. No pas la solució definitiva, perquè, malauradament, matar és molt fàcil i ningú està en condicions de garantir la seguretat absoluta. No podem revertir els errors del passat, però sí evitar-ne de nous. Certament, per molts errors que s'hagin comès i per molt que calgui rectificar, els responsables de les víctimes del terrorisme són únicament els que maten i els seus inductors intel·lectuals.

En això no hi ha dubtes i cal aplicar amb contundència i eficàcia tots els instruments polítics, policials i jurídics al nostre abast, però sense oblidar mai que la superioritat ètica de l'estat de dret es fonamenta en el respecte escrupolós dels valors democràtics, de les llibertats i dels drets humans. Qualsevol desviació d'aquesta línia de valors ens aproxima a la barbàrie que es pretén combatre. I, en aquest sentit, convindria reflexionar sobre com perceben les “responsabilitats” dels “danys col·laterals” les societats afectades per guerres o conflictes armats promoguts per –o amb la participació de– governs occidentals.