Miró, Cruyff

Amb la mort de Johan Cruyff s'ha obert el debat sobre si se li ha de posar

el seu nom al camp del Barça. Una discussió que també gira fa dies al voltant de si el Prat, on hi ha el cèlebre mural, s'ha de dir aeroport Joan Miró. Defensa el filòsof George Steiner que forma part de la idea d'Europa que hi hagi carrers amb noms d'estadistes, científics, artistes i escriptors. I, si val per als carrers, deu valdre per als estadis i els aeroports. És cert que, periòdicament, surten polèmiques al voltant de si s'ha de canviar el nomenclàtor, alguns perquè mantenen noms amb regust de dictadura, altres perquè es descobreix que són uns corruptes. Aleshores apareix el dubte de si no és millor estalviar controvèrsies, posant números als carrers. Però també pot ser que després discutim sobre si ha d'existir el carrer 13. O, vés a saber si la comunitat xinesa s'oposa que hi hagi el carrer 4, perquè en mandarí es pronuncia de manera semblant a la paraula mort. Així que fem cas al filòsof. I, en tot cas, afinem una mica més. En el cas del debat sobre Miró i Cruyff hi ha una feliç coincidència. Perquè tots dos són responsables de revolucions culturals que han marcat el gust per una determinada estètica. Amb un fil conductor entre tots dos. Fer semblar senzilla una cosa que amaga una gran complexitat. En el cas de Miró, tota una vida de reflexió i experimentació, que comença amb la primera exposició el 1918, el porta al fet que un simple traç es converteixi en una obra d'art: “Conquerir la llibertat vol dir conquerir la simplicitat. Al capdavall de tot, n'hi ha prou amb una ratlla, amb un color, per fer un quadre.” Mentre Miró exposa per primer cop a les Galeries Dalmau de Barcelona, a Amsterdam un senyor de nom Jack Reynolds comença la història del futbol total a l'Ajax. Fins que Cruyff ho resumeix amb allò de “si tu tens la pilota, els altres no la tenen”. Senzill? No. “Jugar a futbol és molt simple, però jugar un futbol simple és la cosa més difícil que existeix.” Així que, va, fem-ho fàcil.