Tribuna
Les legions d'imbècils
La mort d'Umberto Eco és una ocasió per reflexionar sobre la distància entre la semiòtica i el nostre present. No és que allò que representava Eco –la interpretació dels signes, la ironia postmoderna o la fusió d'alta cultura i de cultura pop– ja s'hagi superat. Al contrari, a l'era d'Internet l'anàlisi de la comunicació o els textos híbrids han esdevingut el pa de cada dia. Qualsevol esdeveniment és immediatament filmat, explicat, reproduït i teoritzat. Per això, si ja no es parla de semiòtica és perquè avui dia tothom la practica. La queixa d'Eco que Internet és una invasió de “legioni di imbecilli” és simptomàtica del triomf i alhora la derrota de la semiòtica: allà on tothom interpreta els signes, ja no hi ha espai per a l'autoritat de l'intel·lectual, ni del llibre, ni de la universitat.
Com a reacció a l'omnipresència de la semiòtica, també ha sorgit un retorn al realisme i una repolitització de la cultura. En el cas de la literatura italiana, el model dominant ja no són els laberints lingüístics d'El nom de la rosa, sinó el documentalisme militant de Roberto Saviano sobre la màfia i el neorealisme que el col·lectiu Wu Ming de Bolonya ha descrit com la “Nuova epica italiana”. Fins i tot Elena Ferrante s'ha d'entendre com una forma de realisme, un realisme, això sí, politicoturístic, en què ja no es distingeix què és retrat històric i què és exoticisme per als lectors-turistes globals.
Aquest gir de la semiòtica al realisme correspon a un canvi de conjuntura. El desxiframent dels signes que predominava a la filosofia del segle XX combatia el fanatisme de la veritat, és a dir, el feixisme i el totalitarisme, i la seva lògica de destrucció total. Contra el dogmatisme, es propugnava l'anàlisi de la mediació; contra la guerra total, es recuperaven les traces de la memòria, tal com indicava la profusió de llistes i arxius en l'obra d'Eco.
Al nostre segle, en canvi, la preocupació principal és que la infinitat de missatges i imatges acabi ocultant la realitat. Per això tantes obres es presenten com a actes, més polítics que no pas estètics, de documentació de realitats feridores. Això sí: aquestes obres no ajuden a curar ferides, sinó que formen part d'una lògica perversa segons la qual el retrat del dolor encara provoca més dolor. L'exemple extrem és el terrorisme, que com més el mostrem, més el promovem, ja que la disseminació mediàtica dels atemptats encoratja els terroristes a cometre'n més. En aquestes circumstàncies, allò més sensat és mantenir un peu a la realitat i un peu a la ironia. Això ens permet implicar-nos en el món i distanciar-nos d'aquesta gran fal·làcia que és la vida tot imprecant, al final, un ora pro nobis.