Opinió

De set en set

Condicionats de manera inevitable

Arribem a l'aeroport. És petit i no imposa gaire. Sembla tot més fàcil i amable. Els joves de la família estan neguitosos. De manera momentània i perversa la por ha passat al davant de les ganes de fer turisme. Passem controls exhaustius: lectors de possibles restes d'explosius a les mans o a la roba, tires de toxicitats per líquids inflamables en els productes de neteja personal... Tot en ordre. Vol sense incidents. De nou consigna dels joves: sortim ràpid. Ja al taxi, tertúlia familiar per si tots ens hem fixat en la persona que anava amb el casc posat a dins del hall de París Orly.

Tarda: visita típica i tòpica pujant fins més enllà del cel (quin vertigen!) per l'estructura de ferro, símbol de la ciutat de la llum. A cada planta mirada nostra policial davant de persones innocents que tenen una imatge sospitosa. Novament quan som a baix, amb més família incorporada, comentaris sobre si un portava guants i es feia fotos d'acomiadament, o si dos vigilaven de manera sospitosa els guardes de seguretat.

Utilitzem el metro. És més ràpid i eficaç. Baixada de llums i parada enmig d'estacions de manera inesperada. Sentim tots plegats les pulsacions de tots. Puja una esgarrifança amb una calor incontrolable que necessita molta racionalitat per calmar-se. Quatre minuts eterns i continua el viatge sense problemes. En una altra estació puja un pobre home cridant i explicant-nos la seva malaltia. De nou els cors, ara sobretot els dels joves, bateguen amb una taquicàrdia de defensa impossible de parar. Un altre ensurt. No ha passat res. Avui no hi havia perill.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.