Enginyeria discreta

Poques vegades he assistit a un tiroteig tan incessant com el que ha protagonitzat i protagonitza encara ara l'Imma Merino, col·laboradora d'aquest diari i una de les persones amb més criteri estètic que conec, capaç d'analitzar amb rigor no solament les obres i els seus referents sinó tota l'escenografia cultural que les embolcalla. L'Imma fa temps que exerceix de propagandista, seductora i apòstol i l'objecte del seu desig intel·lectual és una pel·lícula, Carol, dirigida per Todd Haynes i interpretada per dues actrius fenomenals, Cate Blanchett i Rooney Mara. Certament, confirmo que valia la pena deixar-se captivar pel discurs de l'Imma, perquè Carol, essent un film que narra la història d'amor de dues dones a l'Amèrica dels anys 50, és molt més que la descripció d'aquesta passió, molt més que la crítica a una societat encarcarada, molt més que un relat d'època, pulcre i extraordinàriament ambientat. L'Imma n'ha dit tantes coses que costa afegir res més que no sigui l'emoció compartida amb ella, una emoció que és profunda perquè es basa en el que anomena la “contenció antisentimental”. Aquesta és l'essència de Carol, el que la converteix en un capolavoro, en una referència inexcusable.

Fa poc, en la presentació del seu llibre El crit de l'ocell domèstic, l'escriptor rus Maksim Òssipov parlava de la importància dels “corrents subterranis”, és a dir, el que succeeix de debò quan succeeixen totes les altres coses. Els gestos, les mans, les mirades, els silencis, la lentitud que hi ha a Carol, són els rius que circulen per sota de la narració sentimental. No és important el que passa sinó de la manera que passa i de la forma com arriba a l'espectador. Gràcies a aquesta enginyeria discreta, pregona i alhora tan superficial, tan arran de pell i tan endinsada en les turbulències de l'ànima, se'ns ofereix el prodigi d'observar l'ull de l'huracà tropical sota l'aparença d'una gèlida, freda nit estelada. És només perquè hi ha detalls que accedim al tot.