Fer el joc

Som un país tan estrany que, quan l'independentisme ha aconseguit ser majoritari perquè s'ha desempallegat dels complexos que durant decennis n'evitaven el creixement, té una tendència irrefrenable a recuperar aquests complexos i, per tant, córrer el risc de tornar a ser minoritari. Podríem fer un llibre d'autoajuda sobre aquests complexos, però els podem resumir fàcilment dient que no ens suportem els uns als altres (fins i tot menys que als veritables adversaris polítics) i que això fa que massa sovint s'anteposi la visió particular a les necessitats conjuntes. Que ens busquéssim les pessigolles i ens baralléssim quan érem quatre gats era una qüestió gairebé decorativa, però ara que tenim tanta feina i que l'objectiu és a tocar, és del gènere estúpid i pot tenir conseqüències incalculables. Sobretot quan vinguin els moments més difícils, que encara no han arribat. Som un país tan estrany que, tot i tenir patentat un refrany tan universal com és “Qui no té feina el gat pentina”, som capaços de fer-ne una adaptació tan particular que ens porta a convertir-lo en “Tot i la feinada que tenim, pentinem el gat igualment”.

No parlo per parlar. Parlo de la moció que la CUP vol que es voti per ratificar el que es va aprovar el 9-N. Una altra declaració d'intencions que no només seria tan sols això, sinó que només serviria per embrancar-se encara més en el conflicte jurídic amb els tribunals espanyols. I, és clar, una altra demostració que els independentistes som incapaços d'empènyer més de cinc minuts seguits en la mateixa direcció. Parlo de malfiances entre Junts pel Sí, que tenen més a veure amb partidismes i amb protagonismes i interessos personals que amb centrar-se en la feinada que hi ha al Parlament i al govern. Parlo de l'escenificació de les lluites de poder dins l'ANC, l'entitat que precisament era el símbol de la superació dels complexos que històricament impedien el creixement de l'independentisme. Parlo de la paradoxa que suposa estar tot el dia proclamant que hem d'ampliar la base de l'independentisme i estar tot el dia fent tot el contrari.

Uns diran que, veient aquest panorama, sort que surt Montoro a atiar el foc de l'anticatalanisme i que això almenys ens té distrets. I li diem el nom del porc i demostrem que l'únic que fa és falsejar la realitat. O li donem les gràcies perquè fa més independentistes. Ens pensem que som el centre del món i no ho som. Si Montoro diu el que diu no és per fer-nos emprenyar, és perquè es dirigeix a qui se'l creurà. A l'Espanya profunda (i extensa), és clar, però també a l'Europa tecnòcrata dels estats.

I aquí, mentre pentinem el gat,
encara que no ho sembli, li estem fent el joc.