És l'hora de la política europea

Fa uns anys s'avançava en la construcció europea i la majoria d'europeus estàvem conformes amb la integració de les polítiques. De fet, tot feia pensar que el camí emprès no tindria aturador i així hem passat de sis estats membres a 28, amb l'adequació dels tractats comunitaris a la realitat que requeria cada moment i cada impuls integrador. I així tenim una Unió Europea amb 500 milions de ciutadans, amb un mercat que garanteix la lliure circulació de les persones, mercaderies i capitals i amb llibertats i drets individuals únics al món. De fet, la UE té el 7% de la població mundial, produeix el 25% de la riquesa i dedica a l'estat del benestar el mateix que la resta d'estats del món, que representen el 93% de la població. Tot això s'ha de posar en valor i sobretot s'ha de preservar i val la pena fer-hi èmfasi, perquè les informacions i opinions que es generen de la difícil situació actual solen ser pessimistes i negatives. És veritat que la crisi que estem patint des de fa set anys ho ha enredat tot i ha afectat de ple bona part dels estats, de les empreses i dels ciutadans de la UE i això ha provocat que, des d'aquests àmbits, es vegi la UE com la culpable, sovint injustificadament, de la situació actual. S'ha de dir que la UE ha superat diverses crisis i situacions complexes, de les quals, normalment, se'n sortia amb més integració, amb més Europa. La realitat actual és diferent perquè no estem parlant d'una sola crisi sinó de crisis i reptes que han vingut tots junts i aquesta complexitat fa més difícil trobar-hi solucions i ser més objectius. Tenim la crisi econòmica, que ha anat derivant cap a una crisi política i de falta de confiança en la gestió de les institucions europees, també una crisi geoestratègica amb greus dificultats per resoldre, des de la UE, els conflictes i guerres de Ucraïna i sobretot de Síria, que han provocat una altra crisi, la dels refugiats, que ha afectat els fonaments, valors i drets de la UE, amb actuacions interessades i poc solidàries dels estats membres. I també una crisi d'identitat i cohesió interna, amb el referèndum del Regne Unit com a teló de fons i l'efecte dominó que poc provocar. Tot plegat fa molt difícil trobar solucions no traumàtiques a tots aquests problemes i ens situa en una cruïlla amb dos camins. Un és el tancament dels estats membres cap a la seva pròpia realitat i interessos, que ens portaria a la inacció de la UE, i l'altre és apostar per l'Europa política, per donar un impuls a la gestió comunitària de l'economia i també de la política. Això ens permetria defensar amb eficàcia la moneda única i actuar amb més celeritat i solidaritat en situacions de crisi. En definitiva, la UE amb capacitat política és la millor garantia de mantenir el que tenim, que és la llibertat, la seguretat i l'estat del benestar, i de ser solidaris amb la resta del món.