Desclot
Mónica Oltra
Ha costat Déu i ajuda obtenir dels déus de la polis que València sigui finalment València. Però ara, quatre dècades després de la lenta dissolució de la dictadura i cent anys després de l'aprovació de la normativa fabriana, València és València. Així ho ha decidit el ple de l'Ajuntament només amb les abstencions del PP i Ciutadans. Al·leluia! Els motius que expliquen una persistència tan dilatada costen molt d'entendre des de Catalunya. Els partidaris del topònim Valencia en castellà mai ho han reivindicat de manera descarada. Mai han confessat que ells defensen Valencia perquè Valencia sigui tan castellana com el seu nom. El Partit Popular ha trobat i ha fet servir sempre una excusa sòlida per rebutjar-ne la versió valenciana, perquè, escrit així, “això és català”. Tenen una part lleugera de raó. València es pronuncia Valéncia a la valenciana, amb e tancada, però totes les institucions que es creuen la llengua al País Valencià van decidir de sempre usar l'accent obert perquè així ho pronuncien la majoria dels catalanoparlants i perquè aquesta és la forma acceptada en general. Uf! Per això ha sorprès tant que, després de suar tota la cansalada, l'endemà mateix de l'aprovació Mónica Oltra fes un faristol amb el seu nom escrit en un panell on destacava en vermell la ó amb accent tancat. “Perquè jo sóc Mónica”, va reivindicar davant la premsa estupefacta. I això a què ve? Vostè digui's com es vulgui, senyora Oltra, però no emboliqui més la troca, per l'amor de Déu. Déu no deu.