L'acord de la vergonya

Dilluns començà a aplicar-se l'acord subscrit per la UE per retornar a Turquia totes les persones arribades a Grècia a partir del 20 de març i que no tinguin dret a protecció internacional. La UE considera Turquia un “país tercer segur” per als sol·licitants d'asil i, per tant, els refugiats haurien de fer els tràmits a Turquia. Tanmateix, Nacions Unides i diferents ONG no ho consideren així, i Amnistia Internacional (AI) ha denunciat Ankara per devolucions forçades de refugiats que han estat obligats a tornar a Síria. Brussel·les s'ha compromès a compensar Turquia amb 6.000 milions d'euros fins al 2018 perquè es faci càrrec dels refugiats i els garanteixi la sanitat, l'educació i un permís de treball; a eliminar en un futur el visat per als ciutadans turcs que viatgin a països de la UE, i a obrir una nova ronda de negociacions per accelerar l'adhesió de Turquia a la UE. L'acord inclou una clàusula mitjançant la qual la UE pot retornar a Turquia tots els refugiats sirians que no hagin sol·licitat –o no els hagi estat concedit– el dret d'asil a canvi d'admetre un nombre igual de sirians que l'hagin sol·licitat des de Turquia. La clàusula no inclou ni refugiats iraquians, ni eritreus que també fugen de la guerra. Així, dilluns passat salpaven de l'illa de Lesbos dos ferris amb 202 refugiats en direcció a la ciutat turca de Dikili i un altre des de l'illa de Quios amb una seixantena més de persones. Els retornats eren immigrants o refugiats del Marroc, el Pakistan, Bangladesh, Sri Lanka, el Congo...

AI ha qualificat l'acord de defectuós, immoral i il·legal. I, sens dubte, un acord per externalitzar la crisi dels refugiats a canvi de prestacions econòmiques incompleix clarament la Declaració Universal dels Drets Humans (desembre de 1948), que en els articles 9 i 14 disposa que “ningú no serà detingut, empresonat o desterrat” i que “en cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil, i a gaudir-ne, a qualsevol país”. També conculca les Convencions de Ginebra, que garanteixen la protecció de les persones civils en temps de guerra i, àdhuc, la Carta Fundacional de Nacions Unides, que reafirmava “la fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de drets d'homes i dones i de les nacions grans i petites”, i que, implícitament, reconeixia la necessitat de salvaguardar aquests drets en qualsevol circumstància, inclosa la dels refugiats o exiliats a causa de conflictes armats. Conculca igualment l'esperit dels “pares fundadors” de l'actual UE que maldaven per construir un espai de pau, solidaritat i ajuda mútua. Potser cal recordar que el projecte de construcció europeu iniciat amb el Tractat de Roma (1957) neix de la mala consciència (el continent de les Llums i la Il·lustració ha estat també el dels més perversos somnis de la raó donant lloc a les dues barbàries –les dues guerres mundials– més terribles de la història) i de la necessitat de no repetir l'horror de la guerra. Així, doncs, en l'acord bilateral amb Turquia la UE mostra la seva cara més egoista, mesquina i insensible.

Aquest mes de març l'ACNUR comptabilitzava 4.815.868 refugiats sirians, dels quals 2.715.789 a Turquia (1 refugiat per cada 28 habitants), 1.067.785 al Líban (1 per cada 4) i 639.704 a Jordània (1 per cada 10). La UE té sis vegades més població que els tres països esmentats junts, el seu PIB per càpita (34.147,5 euros) més que triplica el de Turquia i el Líban i multiplica per set el de Jordània. Això no obstant, posa traves a l'admissió de refugiats.

Memòria molt curta, la nostra, que ha oblidat el tràgic exili republicà espanyol, els exilis europeus de la postguerra mundial i la deriva feixista, excloent i xenòfoba de l'Europa d'entreguerres que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. Avui el total de desplaçats iguala la xifra (60 milions) que existia el 1945. D'acord amb la legalitat internacional i els valors en els quals s'assenta la construcció europea, cal, doncs, rebel·lar-se per posar fi a la vergonya d'aquest acord. La UE no subsistirà com a projecte de futur solidari si no és capaç de tractar amb dignitat i generositat els refugiats que truquen a la seva porta fugint de la guerra. En el cas de l'Estat espanyol, encara s'ha anat més lluny negant, sobre la base d'un denunciable sentit autoritari del poder, la possibilitat de la societat civil i de les institucions autonòmiques i locals d'acollir refugiats.