Vuits i nous
El manifest de la llengua
“Si creuen en l'oficialitat única del català, que ho diguin clarament
Al Manifest de la Llengua que han signat 170 “lingüistes” li han fet dir el que no diu. Enlloc s'hi afirma que en la futura “república” el català hagi de ser l'única llengua oficial. Ho hauria de dir? El problema dels manifestos profusament signats és que per fer contents els convocats un hi treu una línia, un altre hi afegeix un paràgraf, un altre hi situa aquell matís, un altre posa com a condició un punt i coma i el resultat final acaba sent una mica un galimaties. Sospito per la redacció que en el document originari la reclamació de l'oficialitat única hi era, però que es va perdre pel camí. Els més suspicaços es veu que han tingut la mateixa sensació i han corregut a criticar-la amb els epítets de sempre: xenofòbia, nazisme... aquelles floretes. Els més moderats hi han observat una traïció a l'esperit del catalanisme històric. Llavors, si no diu o no acaba de dir el que li fan dir, què diu el manifest? És una diagnosi de la situació del català i alerta del risc que acabi sent una llengua subalterna i es dissolgui en el país que la va veure néixer i on ha estat cultivada des de fa més de mil anys. No repetiré els arguments. S'han divulgat molt i no són una novetat ni el fruit de la hipocondria. El perill hi és. Si el document diu això, i això ho diu segur, per què les veus que critiquen el que s'imaginen que diu no hi fan incidència? Molt bé: el català no ha de ser la llengua oficial única de la “república”. O no hi ha d'haver “república”. I doncs, com l'hem de protegir, amb “república” o sense? S'admeten idees, quantes més idees millor, i vostès estaran d'acord amb mi que recórrer a la xenofòbia i al nazisme no és cap idea. Albert Branchadell, que també és lingüista, ha estudiat que l'oficialitat única no garanteix la supervivència d'una llengua en un estat independent. Això és una aportació. Posem-la al costat del manifest, i pensem-hi i discutim-la. Alguns advoquen per mantenir la situació actual perquè és “la història d'un èxit”: la immersió escolar, la cooficialitat... El que passa és que el document, amb bases científiques, qüestiona aquest èxit o si més no que es pugui mantenir en la situació demogràfica i cultural d'ara.
En Joan Vall Clara m'ho va ensenyar: el que hagis de dir, ho dius i a més a més ho poses al titular. En Jaume Arias em va afegir: en periodisme es pot dir tot mentre es digui bé. El que val per al periodisme val per als manifestos. Si els signants creuen en l'oficialitat única, que ho diguin. I si creuen una altra cosa, que la diguin també. Com que l'escàndol dels que es volen escandalitzar hi serà igual, tant per tant les coses clares. Una altra qüestió és l'oportunitat del manifest, quan l'independentisme vol sumar efectius i quan ja tenim prou discussions polítiques muntades. Però quan és el moment oportú?
