Desobeir, és clar que sí

Culminar la preindependència –la fase d'execució del procés en què ara mateix ens trobem– exigeix que es produeixin totes les condicions perquè es provoqui una tempesta política perfecta. Caldrà lideratge compartit, projecte comú i unitat d'acció; governança del balanceig entre el mentrestant i l'objectiu final; seguretat jurídica i acceleració; eixamplament de la base independentista; el cercle virtuós dels tres eixos de la ruptura democràtica, procés constituent i pla social; una societat civil –àmplia, plural– més important i necessària que mai; la proclamació d'independència sotmesa a un referèndum unilateral (creades les estructures d'estat que ens han de permetre controlar el territori) i la mediació internacional. Però si alguna cosa està clara en aquesta fase final és que, per aconseguir la independència, ens caldrà superar l'actual fase de protesta per passar a la de la no cooperació amb l'Estat.

David Cortright, en el llibre No-violència per a una nova era política es fa ressò d'un estudi de l'organització de foment dels drets humans Freedom House. L'any 2005 van investigar seixanta-set transicions polítiques que havien tingut lloc a les últimes dècades –de règims autoritaris–. “L'estudi va concloure que la resistència cívica noviolenta va ser un factor impulsor en cinquanta casos, pràcticament tots els règims resultants (el 92%) eren més democràtics [...]”. És inevitable recordar Lluís Maria Xirinacs. “Malgrat les nostres diferències, cal que neixi la nostra força de la nostra cohesió, del nostre consens cordial, del nostre pacte de fidelitat, del nostre compromís de germanor i de la defensa del nostre ésser com a poble. Lluitarem contra el fort mentre siguem febles.”

Segons el professor Gene SharP, poden concretar-se tres formes d'acció no-violenta: 1. Protesta i persuasió (encara una fase simbòlica i comunicativa); 2. No cooperació (desenvolupament d'accions de resistència, amb repercussions socials i econòmiques –vaga, boicot– i polítiques –rebuig a l'autoritat–) i 3. Intervenció (alteració normal de la societat i creació d'institucions alternatives per substituir el poder de l'adversari amb formes paral·leles de poder popular).

Fins ara, el moviment independentista s'ha mogut en l'àmbit de la primera: protesta i persuasió, desenvolupant una gamma extraordinària de formes creatives de desafiament a l'Estat impropi. En aquests darrers cinc o sis anys hem fet de tot i l'èxit ha estat il·lusionar una part molt considerable de la ciutadania, que ha viscut amb intensitat i passió el que s'ha anomenat “la revolució dels somriures”.

Però encara s'ha assolit un guany més decisiu, vital davant els mesos que ens esperen: organitzar un teixit associatiu capaç, estructurat i altament professional. Tant l'ANC, com Òmnium, com l'AMI –les tres grans–, amb la resta d'entitats independentistes, han excel·lit a articular equips, cohesionar grups, planificar estratègies i llançar tota mena de campanyes. Aquesta expertice serà fonamental amb vista a prendre el determini del pas següent que, amb tota probabilitat, haurem de prendre: passar a la fase de no cooperació. I és que també la preindependència caldrà guanyar-se-la al carrer.

Ara bé, la desobediència forma part de tota l'estratègia d'aquests 16 mesos finals. I, per tant, està sotmesa també a les normes bàsiques que haurien de conduir-los: confiança, responsabilitat i esperança.

Fer-ho bé, no és cap excusa per aturar-se. Tenir pressa, no vol pas dir córrer, sinó avançar en línia recta. Complir el mandat democràtic del 27-S és tirar endavant els programes electorals i la resolució de desconnexió del 9-N. Sense les estructures d'estat no podrem falcar una proclamació d'independència, però tampoc no hi arribarem sense el procés constituent o el dia a dia del pla de xoc social. Cal que tot conflueixi al mateix temps. Però tot això ja sabíem que ens ho trobaríem al davant, oi? I és en aquest sentit que la desobediència esdevé l'autèntica clau per obrir el forat de la gàbia.

Per això ens calen unes entitats de la societat civil fortes i independents amb una ambició total, objectiu nítid, pràctica de desobediència / fidelitat institucions catalanes, mètodes pacífics i escrupolositat democràtica. Amb la tranquil·litat de saber que un poble al darrere està esperant i decidit.