‘Lasciate ogni speranza'

Hi ha fervents practicants de la màxima dantesca, gent que fa deixar tota esperança no només a la porta de l'infern, com a la Divina Comèdia, sinó també a la porta del Consell General del Poder Judicial. Aquest òrgan té com a funció, entre d'altres, nomenar alts càrrecs judicials. Teòricament ha de fer-ho acatant el principi de capacitat i mèrit, és a dir, escollint el millor entre els candidats a un determinat lloc de les encimbellades cúpules de la justícia. Resulta, però, que, segons una macroenquesta del mateix CGPJ només un 6% de tots els jutges de l'Estat creu en la justícia d'aquests nomenaments, percentatge que pot atribuir-se o a una correspondència amb la realitat –un 6% dels nomenaments s'haurien fet correctament– o al fet que aquest 6% és el percentatge d'ingenuïtat present en qualsevol grup humà, inclòs el judicial. En definitiva, per la immensa majoria de jutges una tal mecànica de nomenament representa una llòbrega iocandi causa, que és el mateix que dir una macabra broma.

Ara qui ha hagut de deixar tota esperança al llindar ha estat una magistrada que va trucar a la porta sense haver passat abans per la tintoreria a fer net de dues llànties oprobioses: una, la de ser dona; l'altra, la d'haver estat favorable al dret a decidir –era una dels 33 jutges signants del famós manifest proconsulta–. Aquesta suma, la feminitat –només un 15% de presidències d'Audiència són per a dones, malgrat ser majoritàries en la carrera judicial– i l'heterodòxia respecte a la lectura única i canònica de la Constitució segons els seus sacerdots, provocà una demolidora reacció en cadena al CGPJ, amb el resultat d'un fulminant avís per a navegants d'aigües no disciplinadament autonomistes. La magistrada bandejada pel CGPJ per a la presidència de l'AP de Barcelona presentava un currículum molt superior al del seu oponent masculí i beneficiari final.

Ella ocupava el lloc 159 de l'escalafó; ell, el 1.359 –en el món judicial i, per la mítica de l'escalafó, l'antiguitat és sempre una dada majúscula–; ella havia estat 25 anys en òrgans judicials; ell, només deu; la dona tenia una experiència en càrrecs governatius molt superior, etcètera. Davant aquest desequilibri, les forces conservadores del CGPJ tocaren a sometent i es qualifica de miracle que no s'esgotés la bateria del mòbil del president del CGPJ, tal fou el nombre de desficioses telefonades practicades. En definitiva, una associació judicial, arran de l'escàndol, ha recordat que a la jutgessa refusada “no se le ha perdonado ni ser una magistrada de perfil progresista ni sus opiniones sobre la situación en Catalunya”.