Sobre el Jesús històric

Jaume Rodri (Vic, 1940), que ha passat per moltes fases vitals (sacerdot, estudiant de sociologia a París (1963-68), opositor consumat a les jerarquies eclesiàstiques i polítiques del franquisme, secularitzat i casat, viatger pel tercer món (revista Agermanament), impulsor de l'Assemblea de Catalunya i de la teologia de l'alliberament (amb mossèn Dalmau, Xirinacs i companyia), diputat d'ERC en les primeres legislatures i també escriptor, escultor i cineasta), ha reunit totes aquestes facetes en un llibre certament sorprenent –Jesús busca Jesús. Crònica d'una recerca perillosa, Edicions de 1984–, destinat a gratar què hi ha, de veritat o versemblança, en el que ens ha transmès l'Església Catòlica sobre la figura de Jesús i tractar de veure, per contra, si sota les aigües dels mars de la història s'hi amaga alguna veritat que no ens ha estat revelada perquè faria trontollar alguns esquemes de l'escenografia religiosa amb què hem estat alliçonats de fa tants segles.

TEma difícil, certament. Per això parla l'autor de “recerca perillosa”, perquè qui sap, exactament, com van anar les coses. En qualsevol cas, l'aparició de Jesús –profeta guerriller en la Palestina ocupada pels romans o Fill de Déu pacificador, com sempre hem cregut– marca un abans i un després en la història humana, i és aquesta humanització de la seva figura en la història el que Rodri ens acosta en una crònica –molt ben resolta– entre la recerca historiogràfica i arqueològica sobre aquells primers temps, la biografia novel·lada, i tanmateix realista, de tota una generació intel·lectual del segle XX i el relat, talment una novel·la fantàstica, amb indicis seriosos de veracitat, sobre els orígens familiars, geogràfics i combatius de Jesús i sobre aquelles pistes (tresors, secrets, documents, etc.) que, justament, poden haver quedat sepultades sota els mars de la història o sota les arenes del desert.

Parlant de Jesús el Crist, en aquest impressionant retaule hi surt tot cristo (valgui l'expressió). Per si el lector té interès, a la contraportada del llibre hi apareixen tots els noms d'aquesta dansa, però el que de debò cal és endinsar-se en aquestes pàgines per descobrir, per exemple, que la Fundació Rockefeller i el Vaticà saben alguna cosa dels papirs de Qumran, que transporten l'autor al desert algerià de Tamanrasset, passejat també (igualment, no sense perill) per aquest nostre bandoler vigatà de l'Esperit. Essent la intuïció sovint més important que la ciència, diu Rodri que “hi ha més d'amagat sota l'aigua que a sobre”. I és que “no se sap mai!”, com deia la seva àvia, Pepa de la Guixa, una d'aquelles glorioses àvies que tenien tant de raonables com d'obertes a l'imprevist.